El cognom PANYAR

El cognom PANYAR apareix per primera vegada coneguda a BIELSA, l'any 1495.

Publicat a Facebook, en el Fòrum "PANYART - PAÑART - PAÑAR - PEÑART - PANART"
Missatge número 2
Escrit el 17/juny/2009 a les 11:23


Cognom: PANYAR
Població: BIELSA
Sobrecollida: AINSA

En el Fogatge de l’Aragó fet al 1495, apareix per primera vegada
coneguda el cognom “Panyar” (sense la t final) escrit amb la grafia
catalana “ny” i no en la castellana “ñ” en la que apareix molt mes
posteriorment (cap a 1697). Es lògic que estigui escrit així si
atenem a que fins al segle XVII la llengua catalana era parlada
normalment fins a l’alta vall del Cinca (Ferran Soldevila, 1968).

En el "Diccionario panhispánico de dudas", de la Real Academia
Española i la Asociación de Academias de la Lengua Española, editat
per Santillana, al 2005, es troben les següents accepcions per a la
lletra “ñ”:

“ñ. 1. Decimoséptima letra del abecedario español, que no existe en el
orden latino internacional. Su nombre es femenino: la eñe (pl. eñes).
Representa el sonido consonántico nasal palatal /ñ/.

2. Esta letra nació de la necesidad de representar un nuevo sonido,
inexistente en latín. Determinados grupos consonánticos latinos como
gn, nn o ni evolucionaron en las lenguas romances hacia un sonido
nasal palatal. En cada una de estas lenguas se fue fijando una grafía
distinta para representar este sonido: gn en italiano y francés, ny en
catalán, nh en portugués. El castellano medieval escogió el dígrafo
nn, que se solía representar abreviadamente mediante una sola n con
una rayita más o menos ondulada encima; así surgió la ñ, adoptada
también por el gallego. Esa rayita ondulada se llama «tilde», nombre
dado también al acento gráfico (-> tilde)”.

Segons Ferran Soldevila ("Què cal saber de Catalunya", 1968),
"...Catalunya està formada... com es deia antigament, 'del Cinca a
Salses', es a dir, des del seu límit amb Aragó al seu límit amb
França", inclosos, es clar, el Rosselló i la Cerdanya. Aquesta
delimitació es feu atenent al criteri lingüístic. A la vall del Cinca,
doncs, es parlava català. Descriu les localitats que hi quedaven
incloses, segons el testament de Jaume I, de 1248, transcrit per
l'historiador Jeroni Zurita (Saragossa 1512-1580) a 'Anales de la
Corona de Aragón', escrita ja en castellà i llatí per encàrrec de les
Corts de Montsó, encara que ell parlava i escrivia també en català i
altres llengües. Aquesta obra ja va ser polèmica en el seu temps per
la mateixa causa dels límits de Catalunya.

Ja seguirem.

---