diumenge, 25 de gener del 2015

El passaport de l'àvia Antolina Maestro


Dissabte, 24 / desembre / 2014, 11 h.

Em va trucat la meva cosina Sílvia Bisa Pañar, i seguidament m'envià varis documents fotogràfics que son de força importància per a reforçar l'historia familiar. N'hi ha d'altres, però vull exposar especialment en aquesta entrada dues fotografies i un passaport.

  • Foto de l'any 1914. Feta a França, durant l'època de bonança econòmica en la que l'avi (el "Iaio") va poder treballar al port de Bordeus. A la foto hi son ell i els dos fills grans, el Joaquín i el José, de set i quatre anys. Hi falten l'àvia i les nenes, l'Antolina, de tres anys, i la Maria, amb un any escàs.  
José Pañart Maestro, Joaquín Pañart González i Joaquín Pañart Maestro. 1914.


  • El passaport de l'Antolina Maestro Sambía, datat a Bordeus, el 4 de maig de 1918, quan varen tornar de Bordeus a Barcelona. Hi porta inserides les fotografies de l'Antolina, Joaquín fill, José, Antolina filla i Maria) extretes de la foto general de la família (l’anomenada per mi com “foto de Bordeus 1916”).

    L’Antolina filla degué quedar-se a Bordeus amb la seva àvia Joaquina, o potser va anar a Barcelona per poc de temps i retornà per quedar-se a França.

    Cal adonar-se'n que a l'Antolina se li atorga el passaport "en virtud de ser esposa del subdito español, Joaquin Pañart –" que NO "se halla inscripto en el Consulado", perquè ja se'l devia haver expulsat de França.

Passaport de l'Antolina Maestro Sambía i els seus quatre fills. 4 de maig de 1918.

Nº 1235

Señas personales
_____________
En nombre de S. M. El Rey
Don Alfonso XIII (Q.D.G.)
El infrascrito Consul de España en Burdeos
Edad 28 años
Estatura 1,64 m .
Pelo Castaño
Cejas al pelo
Ojos id.
Nariz corta
Boca regular
Color sano
Cara redonda.
Concede libre y seguro pasaporte á Doña Antolina Maestro Semvia [Sambía]
de nacionalidad española de origen
natural de Pueblo Nuevo, provincia de Barcelona
de estado Casada, de profesion --------
para que pase á Monzon (Huesca), para residir
acompañada de sus hijos Joaquin, José, Antolina y Maria de 11, 8, 7 y 4 años de edad respectivamente.

En virtud de ser esposa del subdito español, Joaquin Pañart – se halla inscripto en el Consulado No

Y encarga á las autoridades civiles y militares de S. M. y ruega á las de las Potencias sus amigas aliadas ó neutrales no le pongan impedimento en su viaje.

Burdeos, 4 MAI 1918

El Consul de España
P.O. El Canciller
Luis Ruiz





En l'estança de la família Pañart-Maestro a Bordeus (fins al 1918), varen viure una època de bonança econòmica.

La Iaia Antolina enyorava després, que els nois anaven vestits de "prête a porter" (a la moda dels xicots francesos dels que se’n divulgaven imatges a les postals), per que no hi havia cap mancança.





Però van haver de sortir de França, perquè el govern va expulsar al Joaquín, involucrat en una plantada organitzada durant una vaga en la que es varen negar a descarregar un vaixell d'armament, durant la primera guerra.

A Barcelona hi van arribar en un episodi de "Lok aut", durant una altre vaga general que durà molts mesos, i van patir gana.


  • Foto a Barcelona, any 1924.
D'esquerra a dreta: Joaquín Pañart González, Manolita Pañar Maestro, José Pañart Maestro, Maria Pañart Maestro, Joaquín Pañart Maestro i Antolina Maestro Sambía.

Bastant després, quan els nois grans (Joaquin i José) van entrar a treballar a una fàbrica de sabó, l'economia va tornar a ser normal. Aleshores ja, recordava la Maria, "-Mai hi havia faltat, a taula, pa, cigrons i bacallà".

Fins a la guerra d'Espanya.







dilluns, 19 de gener del 2015

Sant Llorenç de Morunys
(Els piteus som catalans de col·lecció).


Sant Llorenç de Morunys

Comença la tercera temporada d'"El Foraster" amb la visita a Sant Llorenç de Morunys (970 habitants), el terme més petit del Solsonès, però també el més poblat, un poble conegut com la capital de la Vall de Lord. En terra de bolets, el Foraster sortirà, evidentment, a buscar-ne, i en trobarà de tota mena, fins i tot un de gegant. A Sant Llorenç, el Foraster coneixerà el primer avi centenari del programa pocs dies abans que compleixi els cent anys, i descobrirà la versió catalana d'en "Jack l'esbudellador", un home que està fabricant una bomba, una bomba de veritat. I amb la intenció de fer-la servir. A més, els nens del poble el duran fins a un lloc màgic, el seu racó preferit del pantà de la Llosa del Cavall, i visitarà el Santuari de la Mare de Déu de Lord, on viurà un moment místic al costat d'una àvia de Barcelona que hi ve a fer una ofrena molt especial.



dilluns, 5 de gener del 2015

D’avis acordionistes, descendents músics.



En Joan Pañart Farré, al centre del trio.

Als volts de 1960, el Joan Pañart Farré va fer un cop de volant dintre de l’immobilisme ancestral de la trajectòria familiar, i va impulsar la formació d'un trio musical des del que van començar a actuar davant del públic cantant ranxeres, pel barri del Clot primerament, i estenent desprès el seu camp d’acció dins Barcelona, fins arribar a emetre en alguna ocasió des dels estudis de televisió de Miramar. [Comentari del Xavier Pañart: En el Bar Pajaritos, segons tinc entès, l'àvia hi va reunir al barri per veure cantar al meu pare, el "Nitus", per la tele.]

Però pel que jo recordo, els meus avis Miquel Plana i en Joaquín Pañart, van ser els antecessors musicals de la família. Tots dos varen tenir acordió. Eren temps molt heroics, sense desmerèixer els d’ara. La música s’aprenia anant d’envelat en envelat, i s’havia de mantenir i posar al dia, escoltant la “EAJ-1”, ràdio Barcelona, a través de l’aparell de galena. Era la manera de poder copsar les tonades dels “Angelitos negros”, “La vaca lechera” i tantes altres. A més de sentir música, la ràdio donava les notícies de la política sempre convulsa. El meu pare li preguntava sovint al Iaio Joaquín: –Però, com l’han donada aquesta notícia, en català o castellà-. Ell es treia els auriculars i responia: –Ah!, pues no lo sé.

El Iaio parlava sempre en castellà, però entenia bé el català i bastant bé el francès. El seu castellà anava amanit de francesades i es bastia sobre fonaments lingüístics aragonesos: –El día que los hombres sean inteligentes, todas las iglesias serán magacenes de judías (Mai no havia estat del parer de cremar-ne d’esglésies).

En Joaquín Pañart González havia emigrat des de Montsó (Osca) a França, abans del canvi de segle. Poc desprès del 1900, a Carcassona, va conèixer a l’Antolina Maestro Sambía. L’acordió, que tocava en les reunions d’emigrats aragonesos, juntament amb el seu caràcter animat i festiu, va ser el principal element causant de que la conquerís sentimentalment, i es van casar. Poc temps desprès se’n van anar a Bordeus, on hi van passar uns quinze anys, i on hi van tenir els quatre primers fills: el Joaquín, el José (Antonio), l’Antolina i la Maria. Desprès, amb la Gran Guerra van haver d’abandonar França [La franel·la del Joaquín], i a Barcelona hi van tenir la Manolita i l’Andreu.

Però tot això ja son histories d’un altre negociat. El cas és que la música sempre ha estat un pebre consubstancial dintre de la família Pañart. Hi ha hagut més casos que el del Joan, desprès dels avis. Per la branca dels Plana, l’Adolfo Plana Pañart també es va dedicar a donar consistència amb la bateria, a les tocades d’un conjunt music-vocal (“Escarlata”) a Burgos, durant alguns dels anys seixanta i setanta.

Alguns anys desprès, el cuquet de l’art declamatori i musical va seguir treballant, entre diferents elements de la família, dels que no voldria deixar-me’n cap, si començo a enumerar-los. Ja fa temps que he descuidat els avisos del Facebook, i puc no estar-ne al dia. Per això ho posposaré fins una altre ocasió.


dijous, 1 de gener del 2015

1958. Fotografia amb el refugi de Can Robacols.


Feia vint-i-un anys que s'havia construït el refugi. Durant els primers dos anys va servir d'aixopluc contra les bombes feixistes. Després va fer de celler, per més de temps. Tot plegat va ser prou útil.

A l'entrada "S'ha trobat el refugi de Can Robacols", hi faig constar la posició d'aquesta boca del refugi, que penso que no és pas la que s'ha trobat al carrer Ripollès. Hauria de correspondre a un altre trencall de galeria que s'estendria cap a l'oest de la part que ha aparegut amb les obres. Crec que podria trobar-se bastant centrada a l'actual Plaça de Can Robacols.

Un detall que cal tenir en compte, de la fotografia, és la direcció de la il·luminació del sol. No en sabem res de l'hora en que es va prendre la foto, però l'angle dels raigs és bastant elevat i sembla proper al migdia. Així doncs, la orientació de la baixada de les escales del refugi devia de ser prou aproximada al Sud.