dijous, 8 de desembre de 2016


1912 (v). Qui me les compra?, ... i així,


Conte de l’Avi coix, un hivern a la vora del foc, escoltat pel Domènec Plana Castany, amb uns cinc anys d’edat.



-Qui no vol deixar de treballar, per l’amo? I per qualsevol, cony!
-Que això és veritat!, que surt!
-Això només pots fer-ho un cop a la vida, i si vols que et surti be, has de ser decidit.
-S’ha de fer la nit de Sant Joan. Tocades les dotze. Has d’estar preparat pel camí i portar la faixa ben faixada i les espardenyes ben lligades, que si se’t desfà una beta, pots cagar-la.
-Has de ser valent. Has de fer-ho en negra nit.
-Has d’anar-te’n lluny de casa, a un encreuament de dos camins on no hi hagi ningú, que si hi ha més gent, no pot fer-se present, el maligne.
-I has de dur dues gallines cobertes del gall aquell mateix vespre, per les potes, una a cada mà.
-I quan siguis al lloc que escullis, has de fer-te’n càrrec que et sotmetràs al qui et deuràs per sempre més.
-Aleshores, atura-t, i en veu ben clara i forta, perquè et senti des de la caverna, digues:
            -Qui me les compra?, ... i així,
            -Qui me les compra?, ... i això,

-Pot ser no sentiràs res. Pot ser que trigarà, ell, en arribar.
-Però, tu, ferm! Torna-hi.
            -Qui me les compra?, ... i així,

-Tingues la seguretat de que vindrà. Torna-hi.
            -Qui me les compra?, ... i això,

-El sentiràs, darrera teu, a cau d’orella:
            -Jo, te les compro!
            -Quant ne vols?

-Aleshores no sigues covard. I no et tombis, que si l’hi veiessis la cara et maleiria, i tot el negoci se’n aniria a rodar per sempre més, i no tindries ja cap fortuna a la vida.

-Aleshores serà el moment de demanar. Demana fort. Que ell no té límit i allò de que tu en tingues desig t’ho farà teu. No pots ser covard ni demanar menys del que pugues gastar en tots els anys que visquis. Però l’hi has de dir una quantitat. Tu compta en mils de duros. Molts.

-Després, ja no el sentiràs més. Deixa-li les dues gallines al terra i sense tombar-te, entorna-te’n a casa, xino-xano.

-I no hi pensis més, en treballar.

--ooOoo--

A la memòria d’En Joan Castany Julià.

(Tramés de memòria des de la del seu nét Domènec i conformat sobre el paper pel seu besnét, Pere Plana Panyart).

Cent quatre anys després que el Domènec, de marrec, escoltés amb embadaliment i corprès el conte del seu avi, l’Avi coix, se’m acut a mi l’idea de si l’Avi creia en el que l’hi explicava al nan. No ho crec (ara). Penso que devia ser només un entreteniment per a la canalla però, suposo, que com tothom que explica històries fantàstiques, acaba justificant-se amb aquella dita que ho resum: “Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas”.

Després de portar el conte al cap des de petit, en Gregori Plana Panyart (1934 – 2010), va fer aquest dibuix, de jove (cosa que va ser-ho tota la vida).



  • Els ‘logios’ eren una unitat monetària imaginària de valor incalculable.
  • ‘... i així; i això’ sembla que era un afegitó habitual de l’Avi coix, en moltes frases, quan s’explicava.

dimecres, 14 de setembre de 2016


1929 /10/29.
Transcripció d’una carta en què s'explica el llicenciament de la “mili”:





Notes prèvies.

Quan varen llicenciar a l’Anton Barcons, el Domènec portava sis mesos a l’Àfrica, i encara s’hi havia d’estar tot un any, fins prou després de caure el govern de Primo de Rivera (gener de 1930), preàmbul de l'adveniment de la segona República.

En aquesta carta l’Anton fa servir un català escrit, propi del Solsonès. Aleshores encara es devien notar més marcades les particularitats. Cap el 1964, a Terrassa, jo vaig conèixer una parella, a casa dels quals vaig estar a dispesa, que eren d'Olius, també del Solsonès i ben a prop de Sant Llorenç de Morunys. Aquell home i també ella, parlaven com aquí escriu l'Anton Barcons.


Data d’origen:
29 d’octubre de 1929.

D’Anton Barcons.
Casa Folch. Peracamps (Solsonès, Lleida)

A Domènec Plana Castany.
Estación Telegráfica Militar
Alcazarquivir – Larache (Marruecos)



Transcripció:

Sret. Domènec Plana
Peracamps, 29 d'octubre 1929.
Molt distingit amic Plana:

Complint les meves promeses del temps passat, pensant tots els moments amb les nostres amistats, no puc més sinó explicar-te algunes coses de la meva alegria, de les diferències que em trobo de la vida de paisà amb les de militar.
En primer lloc tinc de dir-te, que suposo que ja ho saps, els dos dies que vem estar a Larache pel motiu de la barra mala [1], que van ser uns dels dies més llargs que vaig passar a l'Àfrica. L'avorriment que teníem i la por de que tindríem d’estar-nos-hi més dies del que no van ser.
Però, per més malícia que ens tingues-se’n, com ja saps, a tots els catalans. Déu va fer la gràcia de que es posés la barra bé, que poguéssem perdre de vista aqueixes males terres per no veure-les més. Convindrà un dia, per tu, que Déu vulgui que sigui ben aviat, per més que es puguin fer valdre de governar-nos un temps i fer-ne de nosaltres tot lo que els doni el gust i la gana. Estigues amb les esperances que el dia que et deixaran marxar ja tornaràs a veure les nostres estimades terres Catalanes, que ja no tindran la llibertat de nosaltres, i si volen res que tinguin feina.
Plana, tinc de dir-te que vem tenir un viatge de Bapor riquíssim, ens vem arreplegar tots els Catalans, despreciant de mala manera els Castellans com si fossin assassins per nosaltres. Ja ens fèiem valdre de tots els desprecis que havien fet durant aquell temps. Allavores ja no deien que enraonàvem el "chaum chau", perquè potser haurien anat de cap a la mar.
Vem cantar tot el viatge amb un cant d'alegria, totes les Sardanes que vem saber, la Santa Espina i moltes d'altres que els feien malícia, com tu ja saps, però no van badar boca. A l'arribar a Barcelona estava el moll ple de gent plorant i cridant d'alegria, i nosaltres el gran crit de Viva Catalunya i l'orquestra també tocant la nostra arribada. Vem arribar en una plena salut i molts de nosaltres nos esperaven de la família i van ser abraços i estimades i llàgrimes d'alegria.
Vaig dormir a Manresa, que hi havia trobat molts de la família que m'hi esperaven i vaig passar un dia passejant-me com el més gran.
Vaig quedar contentíssim de Peñart [2], que sempre vaig dormir al seu costat i em va ajudar pertot com si haguéssim sigut germans, lo mateix que em va venir a acompanyar hasta el moll i em va ajudar pertot, que sort ne vaig tenir. Li vaig prometre que si podia aniria a casa seva com t'havia promés a tu. No hi vaig anar, però va ser perquè no vaig poguer, que jo tenia moltes ganes de veure l'Asposició, i com que havia los carrabiners allí agoitant-nos per prendre-ns lo que portàvem, ens van formar a tots i dret el trenc sense dixans parà un moment. Em va sabé mol greu. Pro jo to tinc promés si tu pots torna em salut jo baixaré i tu pujaràs que ja saps com vem quedar. Ara jo estic disfrutant de la vida de paisà. Ahir va ser el primer dia. Ja tenia ganes més aviat de treure-me-la pro pasa em un conegut em botife explica coses de Àfrica i passa el temps que no me'n donava compte. Ahir al vespre vaig arribar i ja no hi pogut més que escriure-t desseguida la meva alegria. Ara em trobo tant estrany amb aquesta roba. Aquest matí ja hai agafat l'escopeta i hai anat a cassar. Vaig tirar tres tiros i en vaig matar dos conills que me'ls vai minxar amb tant gust com si fera la festa Major.
Ara no fai res sinó cassar i del un amic amb altre i disfrutà em totes les amiguetes que com vaig marxar ploraven al veure que via de marxar tant lluny i ara al veure que hai tornat tant bo i tant gras. No et dic res les rialletes que hi fem. Jo em trobo molt canviat, com si vinguera de l'altre món. Ara bé Tots Sants, que es fa una festa molt gran i em sembla que disfrutaré molt. Un altre dia ja't poré dir més coses de la meva vida. Ara em passen els dies com si fossen somnis, que no hi ha pas comparació de una vida a l'altra. Ara prompte vindran els quintos, i tu ja siràs veterano i prompte podrem fer alguna festa tots junts, que recuparem el passat.
Ja et vai enviar la guerrera des de Larache, no sé si l'has rebuda.
Un altre dia ja et diré més coses, que ara vaig de pressa per anar a passejam amb els meus amics i amigues.
Ja em diràs si continues em la mateixa de antes. I si t'ha contestat la "madrina de guerra"[3].
Acabo la carta em tan gust desitjant-te una bona sort i salut. Daràs molts records en Pañart i el Bentura i en particolà a tots els teus amics.
Si't falta alguna cosa de mi, mana i disposa del teu amic i servidó que molt se'n recorda i desitja veure't prompte. El teu affsim s.s. Anton Barcons.

Ten envio la carta a Alcàsser perquè si et fessen anar amb un altre pestu, la carta es faria un tip de rodar i així ja te l'enviaràn.
Ara con me contestis mi poses la direcció.
No t'estranyis de la lletra que vai depressa.
Val.


La meva Direcció:
Pcia. Lérida
por Solsona. Peracams.
Casa Folch.



 [1] "Barra mala": Banc d'arena que es forma a l'entrada d'un port o riu i que dificulta la navegació.

[2] Joaquín Pañart Maestro. El Domènec i ell es van conèixer al “servei”, a l’Àfrica.

[3] “Madrina de guerra”: Noia jove voluntària que, des d’alguna ciutat de la Península, escrivia cartes als soldats, per tal de fer-los-hi més passadora la soledat de la “mili”.


Ceuta, 17/04/1929. Asseguts: Joaquín Pañart Maestro, un ceutí que aprenia a escriure i el Domènec Plana Castany.
El burleta del darrera: -Pues, anda que no tenéis vosotros delito, ni ná. ¡Sentar a la mesa al moro!.


dijous, 14 de juliol de 2016

Adéu, germà

http://quimplanyella.blogspot.com/



-------
Ens deixes en cos i presència,
però les teves històries i records viuran mil vides més,
explicades en boca dels que quedem
i en boca dels que vindran.
-------




Espòs, pare i avi; gran fumador i narrador de històries.
Nascut el 18 de novembre de 1935.
Traspassat el 14 de juliol de 2016 als 80 anys d'edat.
Descansa en pau.
Anímic





diumenge, 25 de gener de 2015

El passaport de l'àvia Antolina Maestro


Dissabte, 24 / desembre / 2014, 11 h.

Em va trucat la meva cosina Sílvia Bisa Pañar, i seguidament m'envià varis documents fotogràfics que son de força importància per a reforçar l'historia familiar. N'hi ha d'altres, però vull exposar especialment en aquesta entrada dues fotografies i un passaport.

  • Foto de l'any 1914. Feta a França, durant l'època de bonança econòmica en la que l'avi (el "Iaio") va poder treballar al port de Bordeus. A la foto hi son ell i els dos fills grans, el Joaquín i el José, de set i quatre anys. Hi falten l'àvia i les nenes, l'Antolina, de tres anys, i la Maria, amb un any escàs.  
José Pañart Maestro, Joaquín Pañart González i Joaquín Pañart Maestro. 1914.


  • El passaport de l'Antolina Maestro Sambía, datat a Bordeus, el 4 de maig de 1918, quan varen tornar de Bordeus a Barcelona. Hi porta inserides les fotografies de l'Antolina, Joaquín fill, José, Antolina filla i Maria) extretes de la foto general de la família (l’anomenada per mi com “foto de Bordeus 1916”).

    L’Antolina filla degué quedar-se a Bordeus amb la seva àvia Joaquina, o potser va anar a Barcelona per poc de temps i retornà per quedar-se a França.

    Cal adonar-se'n que a l'Antolina se li atorga el passaport "en virtud de ser esposa del subdito español, Joaquin Pañart –" que NO "se halla inscripto en el Consulado", perquè ja se'l devia haver expulsat de França.

Passaport de l'Antolina Maestro Sambía i els seus quatre fills. 4 de maig de 1918.

Nº 1235

Señas personales
_____________
En nombre de S. M. El Rey
Don Alfonso XIII (Q.D.G.)
El infrascrito Consul de España en Burdeos
Edad 28 años
Estatura 1,64 m .
Pelo Castaño
Cejas al pelo
Ojos id.
Nariz corta
Boca regular
Color sano
Cara redonda.
Concede libre y seguro pasaporte á Doña Antolina Maestro Semvia [Sambía]
de nacionalidad española de origen
natural de Pueblo Nuevo, provincia de Barcelona
de estado Casada, de profesion --------
para que pase á Monzon (Huesca), para residir
acompañada de sus hijos Joaquin, José, Antolina y Maria de 11, 8, 7 y 4 años de edad respectivamente.

En virtud de ser esposa del subdito español, Joaquin Pañart – se halla inscripto en el Consulado No

Y encarga á las autoridades civiles y militares de S. M. y ruega á las de las Potencias sus amigas aliadas ó neutrales no le pongan impedimento en su viaje.

Burdeos, 4 MAI 1918

El Consul de España
P.O. El Canciller
Luis Ruiz





En l'estança de la família Pañart-Maestro a Bordeus (fins al 1918), varen viure una època de bonança econòmica.

La Iaia Antolina enyorava després, que els nois anaven vestits de "prête a porter" (a la moda dels xicots francesos dels que se’n divulgaven imatges a les postals), per que no hi havia cap mancança.





Però van haver de sortir de França, perquè el govern va expulsar al Joaquín, involucrat en una plantada organitzada durant una vaga en la que es varen negar a descarregar un vaixell d'armament, durant la primera guerra.

A Barcelona hi van arribar en un episodi de "Lok aut", durant una altre vaga general que durà molts mesos, i van patir gana.


  • Foto a Barcelona, any 1924.
D'esquerra a dreta: Joaquín Pañart González, Manolita Pañar Maestro, José Pañart Maestro, Maria Pañart Maestro, Joaquín Pañart Maestro i Antolina Maestro Sambía.

Bastant després, quan els nois grans (Joaquin i José) van entrar a treballar a una fàbrica de sabó, l'economia va tornar a ser normal. Aleshores ja, recordava la Maria, "-Mai hi havia faltat, a taula, pa, cigrons i bacallà".

Fins a la guerra d'Espanya.




dilluns, 19 de gener de 2015

Sant Llorenç de Morunys
(Els piteus som catalans de col·lecció).


Sant Llorenç de Morunys

Comença la tercera temporada d'"El Foraster" amb la visita a Sant Llorenç de Morunys (970 habitants), el terme més petit del Solsonès, però també el més poblat, un poble conegut com la capital de la Vall de Lord. En terra de bolets, el Foraster sortirà, evidentment, a buscar-ne, i en trobarà de tota mena, fins i tot un de gegant. A Sant Llorenç, el Foraster coneixerà el primer avi centenari del programa pocs dies abans que compleixi els cent anys, i descobrirà la versió catalana d'en "Jack l'esbudellador", un home que està fabricant una bomba, una bomba de veritat. I amb la intenció de fer-la servir. A més, els nens del poble el duran fins a un lloc màgic, el seu racó preferit del pantà de la Llosa del Cavall, i visitarà el Santuari de la Mare de Déu de Lord, on viurà un moment místic al costat d'una àvia de Barcelona que hi ve a fer una ofrena molt especial.









Amb tot això, haig de deixar clar que un servidor, en Pere Plana Panyart, també és piteu. D'aquí a trenta anys, també, vull bufar les espelmes al Casal dels Iaios de Sant Llorenç.

dilluns, 5 de gener de 2015

D’avis acordionistes, descendents músics.



En Joan Pañart Farré, al centre del trio.

Als volts de 1960, el Joan Pañart Farré va fer un cop de volant dintre de l’immobilisme ancestral de la trajectòria familiar, i va impulsar la formació d'un trio musical des del que van començar a actuar davant del públic cantant ranxeres, pel barri del Clot primerament, i estenent desprès el seu camp d’acció dins Barcelona, fins arribar a emetre en alguna ocasió des dels estudis de televisió de Miramar. [Comentari del Xavier Pañart: En el Bar Pajaritos, segons tinc entès, l'àvia hi va reunir al barri per veure cantar al meu pare, el "Nitus", per la tele.]

Però pel que jo recordo, els meus avis Miquel Plana i en Joaquín Pañart, van ser els antecessors musicals de la família. Tots dos varen tenir acordió. Eren temps molt heroics, sense desmerèixer els d’ara. La música s’aprenia anant d’envelat en envelat, i s’havia de mantenir i posar al dia, escoltant la “EAJ-1”, ràdio Barcelona, a través de l’aparell de galena. Era la manera de poder copsar les tonades dels “Angelitos negros”, “La vaca lechera” i tantes altres. A més de sentir música, la ràdio donava les notícies de la política sempre convulsa. El meu pare li preguntava sovint al Iaio Joaquín: –Però, com l’han donada aquesta notícia, en català o castellà-. Ell es treia els auriculars i responia: –Ah!, pues no lo sé.

El Iaio parlava sempre en castellà, però entenia bé el català i bastant bé el francès. El seu castellà anava amanit de francesades i es bastia sobre fonaments lingüístics aragonesos: –El día que los hombres sean inteligentes, todas las iglesias serán magacenes de judías (Mai no havia estat del parer de cremar-ne d’esglésies).

En Joaquín Pañart González havia emigrat des de Montsó (Osca) a França, abans del canvi de segle. Poc desprès del 1900, a Carcassona, va conèixer a l’Antolina Maestro Sambía. L’acordió, que tocava en les reunions d’emigrats aragonesos, juntament amb el seu caràcter animat i festiu, va ser el principal element causant de que la conquerís sentimentalment, i es van casar. Poc temps desprès se’n van anar a Bordeus, on hi van passar uns quinze anys, i on hi van tenir els quatre primers fills: el Joaquín, el José (Antonio), l’Antolina i la Maria. Desprès, amb la Gran Guerra van haver d’abandonar França [La franel·la del Joaquín], i a Barcelona hi van tenir la Manolita i l’Andreu.

Però tot això ja son histories d’un altre negociat. El cas és que la música sempre ha estat un pebre consubstancial dintre de la família Pañart. Hi ha hagut més casos que el del Joan, desprès dels avis. Per la branca dels Plana, l’Adolfo Plana Pañart també es va dedicar a donar consistència amb la bateria, a les tocades d’un conjunt music-vocal (“Escarlata”) a Burgos, durant alguns dels anys seixanta i setanta.

Alguns anys desprès, el cuquet de l’art declamatori i musical va seguir treballant, entre diferents elements de la família, dels que no voldria deixar-me’n cap, si començo a enumerar-los. Ja fa temps que he descuidat els avisos del Facebook, i puc no estar-ne al dia. Per això ho posposaré fins una altre ocasió.


dijous, 1 de gener de 2015

1958. Fotografia amb el refugi de Can Robacols.


Feia vint-i-un anys que s'havia construït el refugi. Durant els primers dos anys va servir d'aixopluc contra les bombes feixistes. Després va fer de celler, per més de temps. Tot plegat va ser prou útil.

A l'entrada "S'ha trobat el refugi de Can Robacols", hi faig constar la posició d'aquesta boca del refugi, que penso que no és pas la que s'ha trobat al carrer Ripollès. Hauria de correspondre a un altre trencall de galeria que s'estendria cap a l'oest de la part que ha aparegut amb les obres. Crec que podria trobar-se bastant centrada a l'actual Plaça de Can Robacols.

Un detall que cal tenir en compte, de la fotografia, és la direcció de la il·luminació del sol. No en sabem res de l'hora en que es va prendre la foto, però l'angle dels raigs és bastant elevat i sembla proper al migdia. Així doncs, la orientació de la baixada de les escales del refugi devia de ser prou aproximada al Sud.


dimarts, 30 de desembre de 2014

Un altre refugi antiaeri, al carrer Virgili, 60 bis (Sant Andreu)


Tinc referències de l'existència d'un altre refugi al carrer Virgili, 60 bis, (Pl. de Montserrat Roca i Baltà), a Sant Andreu. En una col·lecció de cartes i postals d'un altre oncle meu, escrites des del front durant la guerra (1937-38), es citen sovint els treballs de construcció del refugi antiaeri, a l'eixida de la casa del meu avi. La feina es feia també col·lectivament entre molts veïns.


divendres, 19 de desembre de 2014