dissabte, 31 d’agost del 2019

1922. El Pont del Treball.

https://www.ccma.cat/324/el-pont-del-treball-digne-deixa-dunir-els-seus-extrems-i-senderrocara-a-partir-daquest-dilluns/noticia/1572793/

Cap el 1922, i ja des d’abans, el meu avi matern Joaquín, que era aragonès de Monsó, va estar desbastant i remenant prous carreus dels que s’amuntegaven prop de la traça on s’estava aixecant la nova obra del PONT DEL TREBALL.

El fill gran del meu avi, també Joaquín, amb quinze anys, també hi treballava portant sobre el cap, fent equilibris, barrals de fusta plens d’aigua sobre d’un coixinet de corona, per a desassedegar a la gent que treballava al bat del sol.

Abans ja devia d’existir algun pont més modest que salvés el tàlveg que hi havia per on va assentar-se la via del tren que separava els pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals i que, en augmentar el nombre de vies, obligà els tècnics a fer-hi un viaducte més llarg.

No en sé res del nom d’aquell pont primer. Però segur que aleshores a cap polític se l’hi havia acudit, encara, d’adjectivar-lo de Treball Digne. Era un temps (com potser el d’ara) en que tenir feina, només, ja era prou. Avui el pont, ja ha perdut el nom, l’adjectiu i la funció.

La construcció del pont degué durar anys, d’abans i desprès, però a casa es recordava perquè va ser la primera feina que el Joaquín tingué a Barcelona un cop que se l’hi acabés sobtadament i obligat un període benestant d’emigració a França.

A la família es va recordar també la calor d’aquell mes d’agost.

La franel·la del Joaquín.

El passaport de l'àvia Antolina Maestro


Comentari al Facebook:
Maria Josep Castany Fàbregas: El recordo be. Va tenir molts noms: Pont Nou del Ferrocarril, pont de la Sagrera, Pont de Cantàbria...hi passava per anar a la Sagrera i travessava el carrer on vivien els gitanos. Tenia una amiga que vivia al carrer Cantàbria i anava sovint a casa seva, al cinema i a una autoescola per treure'ns el carnet de conduir.

divendres, 16 d’agost del 2019

Any 1964.- Una costellada a l'enderroc ... de Can Robacols.



Pel març de 1964, el meu oncle José, que catorze anys abans no em deixava baixar al refugi antiaeri de la guerra, del que custodiava la boca i l'escala de baixada al bell mig del seu pati, va convidar-me, aquest cop a participar en un tec que se celebraria a casa seva, al carrer Pistó nombre 9, del Clot. On ara hi ha la plaça de Can Robacols.

El motiu era l'acomiadament del meu cosí, en Joan (Nitus) Pañart Farré, que se'n anava destinat a l'Àfrica per passar-hi catorze mesos de mili.
Els xicots, cosí i company, i les seves promeses, estaven prou contents. A vint anys els mals-de-cap no duren gaire. La mili es va acabar i abans de dos anys varen casar-se.

dijous, 8 d’agost del 2019

SOBRARB



De tant en tant convé fer una mica de memòria i tenir present que els del cognom Pañart hem baixat d'allà dalt

La Vall de Pineta

Una visita de l'any 2002.

https://l.facebook.com/l.php?u=https%3A%2F%2Fwww.youtube.com%2Fwatch%3Fv%3DiyFTtmQG1xk%26fbclid%3DIwAR1EsaTRrbp-RQCiXPF6GI0lCcOE513E6Nnxhwxt3M1MYSfUcXuixQUGPwM&h=AT3mNYnStnpJpJFWsfQHISSk70AN0G4gbwMzP8QBsNZw_vMbxxfoLewpnBBfLFzeVsUk7g3kQAE2rc1NxuyIO2t52MOpSlaXAPm-wKdrfXb70YR4H5ru-CyyclDVUsRdPxg7FpfPkLaQxrKAK3jE8QrI2UxI7CIeKwCNIAU5vAM
País perdido. Himne del Sobrarb. La Ronda de Boltaña.