Cap el 1922, i ja des d’abans, el meu avi matern Joaquín, que era aragonès de Monsó, va estar desbastant i remenant prous carreus dels que s’amuntegaven prop de la traça on s’estava aixecant la nova obra del PONT DEL TREBALL.
El fill gran del meu avi, també Joaquín, amb quinze anys,
també hi treballava portant sobre el cap, fent equilibris, barrals de fusta
plens d’aigua sobre d’un coixinet de corona, per a desassedegar a la gent que
treballava al bat del sol.
Abans ja devia d’existir algun pont més modest que salvés el
tàlveg que hi havia per on va assentar-se la via del tren que separava els
pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals i que, en augmentar
el nombre de vies, obligà els tècnics a fer-hi un viaducte més llarg.
No en sé res del nom d’aquell pont primer. Però segur que
aleshores a cap polític se l’hi havia acudit, encara, d’adjectivar-lo de
Treball Digne. Era un temps (com potser el d’ara) en que tenir feina, només, ja
era prou. Avui el pont, ja ha perdut el nom, l’adjectiu i la funció.
La construcció del pont degué durar anys, d’abans i desprès,
però a casa es recordava perquè va ser la primera feina que el Joaquín tingué a
Barcelona un cop que se l’hi acabés sobtadament i obligat un període benestant
d’emigració a França.
A la família es va recordar també la calor d’aquell mes
d’agost.
La franel·la del Joaquín.
El passaport de l'àvia Antolina Maestro
Comentari al Facebook:
Maria Josep Castany Fàbregas: El
recordo be. Va tenir molts noms: Pont Nou del Ferrocarril, pont de la
Sagrera, Pont de Cantàbria...hi passava per anar a la Sagrera i
travessava el carrer on vivien els gitanos. Tenia una amiga que vivia al
carrer Cantàbria i anava sovint a casa seva, al cinema i a una
autoescola per treure'ns el carnet de conduir.
