dijous, 8 de desembre del 2016


1912 (v). Qui me les compra?, ... i així,


Conte de l’Avi coix un hivern a la vora del foc, escoltat pel Domènec Plana Castany amb uns cinc anys d’edat.



-Qui no vol deixar de treballar, per l’amo? I per qualsevol, cony!
-Que això és veritat!, que surt!
-Això només pots fer-ho un cop a la vida, i si vols que et surti bé, has de ser decidit.
-S’ha de fer la nit de Sant Joan. Tocades les dotze. Has d’estar preparat pel camí i portar la faixa ben faixada i les espardenyes ben lligades, que si se’t desfà una beta, pots cagar-la.
-Has de ser valent. Has de fer-ho en negra nit.
-Has d’anar-te’n lluny de casa, a un encreuament de dos camins on no hi hagi ningú, que si hi ha més gent, no pot fer-se present, el Maligne.
-I has de dur dues gallines cobertes del gall aquell mateix vespre, per les potes, una a cada mà.
-I quan siguis al lloc que escullis, has de fer-te’n càrrec que et sotmetràs al qui et deuràs per sempre més.
-Aleshores, atura-t, i en veu ben clara i forta, perquè et senti des de la caverna, digues:
            -Qui me les compra?, ... i així,
            -Qui me les compra?, ... i això,

-Pot ser no sentiràs res. Pot ser que trigarà ell, en arribar.
-Però, tu, ferm! Torna-hi.
            -Qui me les compra?, ... i així,

-Tingues la seguretat de que vindrà. Torna-hi.
            -Qui me les compra?, ... i això,

-El sentiràs, darrera teu, a cau d’orella:
            -Jo te les compro!
            -Quant ne vols?

-Aleshores no sigues covard. I no et tombis, que si l’hi veiessis la cara et maleiria, i tot el negoci se’n aniria a rodar per sempre més, i no tindries ja cap fortuna a la vida.

-Aleshores serà el moment de demanar. Demana fort. Que ell no té límit i allò de que tu en tingues desig t’ho farà teu. No pots ser covard ni demanar menys del que pugues gastar en tots els anys que visquis. Però l’hi has de dir una quantitat. Tu compta en milers de duros. Molts.

-Després, ja no el sentiràs més. Deixa-li les dues gallines al terra i sense tombar-te, entorna-te’n a casa, xino-xano.

-I no hi pensis més, en treballar.

--ooOoo--

A la memòria d’En Joan Castany Julià.

(Tramés de memòria des de la del seu nét Domènec i conformat sobre el paper pel seu besnét, Pere Plana Panyart).

Cent quatre anys després que el Domènec, de marrec, escoltés amb embadaliment i corprès el conte del seu avi, l’Avi coix, se’m acut a mi l’idea de si l’Avi creia en el que l’hi explicava al nan. No ho crec (ara). Penso que devia ser només un entreteniment per a la canalla però, suposo, que com tothom que explica històries fantàstiques, acaba justificant-se amb aquella dita que ho resum: “Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas”.

Després de portar el conte al cap des de petit, en Gregori Plana Panyart (1934 – 2010), va fer aquest dibuix, de jove (cosa que va ser-ho tota la vida).



  • Els ‘logios’ eren una unitat monetària imaginària de valor incalculable.
  • ‘... i així; i això’ sembla que era un afegitó habitual de l’Avi coix, en moltes frases, quan s’explicava.




dimecres, 14 de setembre del 2016


1929 /10/29.
Transcripció d’una carta en què s'explica el llicenciament de la “mili”:





Notes prèvies.

Quan varen llicenciar a l’Anton Barcons, el Domènec portava sis mesos a l’Àfrica, i encara s’hi havia d’estar tot un any, fins prou després de caure el govern de Primo de Rivera (gener de 1930), preàmbul de l'adveniment de la segona República.

En aquesta carta l’Anton fa servir un català escrit, propi del Solsonès. Aleshores encara es devien notar més marcades les particularitats. Cap el 1964, a Terrassa, jo vaig conèixer una parella, a casa dels quals vaig estar a dispesa, que eren d'Olius, també del Solsonès i ben a prop de Sant Llorenç de Morunys. Aquell home i també ella, parlaven com aquí escriu l'Anton Barcons.


Data d’origen:
29 d’octubre de 1929.

D’Anton Barcons.
Casa Folch. Peracamps (Solsonès, Lleida)

A Domènec Plana Castany.
Estación Telegráfica Militar
Alcazarquivir – Larache (Marruecos)



Transcripció:

Sret. Domènec Plana
Peracamps, 29 d'octubre 1929.
Molt distingit amic Plana:

Complint les meves promeses del temps passat, pensant tots els moments amb les nostres amistats, no puc més sinó explicar-te algunes coses de la meva alegria, de les diferències que em trobo de la vida de paisà amb les de militar.
En primer lloc tinc de dir-te, que suposo que ja ho saps, els dos dies que vem estar a Larache pel motiu de la barra mala [1], que van ser uns dels dies més llargs que vaig passar a l'Àfrica. L'avorriment que teníem i la por de que tindríem d’estar-nos-hi més dies del que no van ser.
Però, per més malícia que ens tingues-se’n, com ja saps, a tots els catalans. Déu va fer la gràcia de que es posés la barra bé, que poguéssem perdre de vista aqueixes males terres per no veure-les més. Convindrà un dia, per tu, que Déu vulgui que sigui ben aviat, per més que es puguin fer valdre de governar-nos un temps i fer-ne de nosaltres tot lo que els doni el gust i la gana. Estigues amb les esperances que el dia que et deixaran marxar ja tornaràs a veure les nostres estimades terres Catalanes, que ja no tindran la llibertat de nosaltres, i si volen res que tinguin feina.
Plana, tinc de dir-te que vem tenir un viatge de Bapor riquíssim, ens vem arreplegar tots els Catalans, despreciant de mala manera els Castellans com si fossin assassins per nosaltres. Ja ens fèiem valdre de tots els desprecis que havien fet durant aquell temps. Allavores ja no deien que enraonàvem el "chaum chau", perquè potser haurien anat de cap a la mar.
Vem cantar tot el viatge amb un cant d'alegria, totes les Sardanes que vem saber, la Santa Espina i moltes d'altres que els feien malícia, com tu ja saps, però no van badar boca. A l'arribar a Barcelona estava el moll ple de gent plorant i cridant d'alegria, i nosaltres el gran crit de Viva Catalunya i l'orquestra també tocant la nostra arribada. Vem arribar en una plena salut i molts de nosaltres nos esperaven de la família i van ser abraços i estimades i llàgrimes d'alegria.
Vaig dormir a Manresa, que hi havia trobat molts de la família que m'hi esperaven i vaig passar un dia passejant-me com el més gran.
Vaig quedar contentíssim de Peñart [2], que sempre vaig dormir al seu costat i em va ajudar pertot com si haguéssim sigut germans, lo mateix que em va venir a acompanyar hasta el moll i em va ajudar pertot, que sort ne vaig tenir. Li vaig prometre que si podia aniria a casa seva com t'havia promés a tu. No hi vaig anar, però va ser perquè no vaig poguer, que jo tenia moltes ganes de veure l'Asposició, i com que havia los carrabiners allí agoitant-nos per prendre-ns lo que portàvem, ens van formar a tots i dret el trenc sense dixans parà un moment. Em va sabé mol greu. Pro jo to tinc promés si tu pots torna em salut jo baixaré i tu pujaràs que ja saps com vem quedar. Ara jo estic disfrutant de la vida de paisà. Ahir va ser el primer dia. Ja tenia ganes més aviat de treure-me-la pro pasa em un conegut em botife explica coses de Àfrica i passa el temps que no me'n donava compte. Ahir al vespre vaig arribar i ja no hi pogut més que escriure-t desseguida la meva alegria. Ara em trobo tant estrany amb aquesta roba. Aquest matí ja hai agafat l'escopeta i hai anat a cassar. Vaig tirar tres tiros i en vaig matar dos conills que me'ls vai minxar amb tant gust com si fera la festa Major.
Ara no fai res sinó cassar i del un amic amb altre i disfrutà em totes les amiguetes que com vaig marxar ploraven al veure que via de marxar tant lluny i ara al veure que hai tornat tant bo i tant gras. No et dic res les rialletes que hi fem. Jo em trobo molt canviat, com si vinguera de l'altre món. Ara bé Tots Sants, que es fa una festa molt gran i em sembla que disfrutaré molt. Un altre dia ja't poré dir més coses de la meva vida. Ara em passen els dies com si fossen somnis, que no hi ha pas comparació de una vida a l'altra. Ara prompte vindran els quintos, i tu ja siràs veterano i prompte podrem fer alguna festa tots junts, que recuparem el passat.
Ja et vai enviar la guerrera des de Larache, no sé si l'has rebuda.
Un altre dia ja et diré més coses, que ara vaig de pressa per anar a passejam amb els meus amics i amigues.
Ja em diràs si continues em la mateixa de antes. I si t'ha contestat la "madrina de guerra"[3].
Acabo la carta em tan gust desitjant-te una bona sort i salut. Daràs molts records en Pañart i el Bentura i en particolà a tots els teus amics.
Si't falta alguna cosa de mi, mana i disposa del teu amic i servidó que molt se'n recorda i desitja veure't prompte. El teu affsim s.s. Anton Barcons.

Ten envio la carta a Alcàsser perquè si et fessen anar amb un altre pestu, la carta es faria un tip de rodar i així ja te l'enviaràn.
Ara con me contestis mi poses la direcció.
No t'estranyis de la lletra que vai depressa.
Val.


La meva Direcció:
Pcia. Lérida
por Solsona. Peracams.
Casa Folch.



 [1] "Barra mala": Banc d'arena que es forma a l'entrada d'un port o riu i que dificulta la navegació.

[2] Joaquín Pañart Maestro. El Domènec i ell es van conèixer al “servei”, a l’Àfrica.

[3] “Madrina de guerra”: Noia jove voluntària que, des d’alguna ciutat de la Península, escrivia cartes als soldats, per tal de fer-los-hi més passadora la soledat de la “mili”.


Ceuta, 17/04/1929. Asseguts: Joaquín Pañart Maestro, un ceutí que aprenia a escriure i el Domènec Plana Castany.
El burleta del darrera: -Pues, anda que no tenéis vosotros delito, ni ná. ¡Sentar a la mesa al moro!.


dijous, 14 de juliol del 2016

Adéu, germà

http://quimplanyella.blogspot.com/



-------
Ens deixes en cos i presència,
però les teves històries i records viuran mil vides més,
explicades en boca dels que quedem
i en boca dels que vindran.
-------




Espòs, pare i avi; gran fumador i narrador de històries.
Nascut el 18 de novembre de 1935.
Traspassat el 14 de juliol de 2016 als 80 anys d'edat.
Descansa en pau.
Anímic