1944-2019: La meva llengua.

Jo he parlat sempre en català. Però no l’estàndard, ni el d’en Fabra ni el del carrer. De quin carrer?

Jo vaig néixer al Solsonès, concretament a Sant Llorenç de Morunys. Però no vaig arribar a copsar la llengua característica de la Vall de Lord. Quan tot justet comptava amb dos anys i mig, em van desarrelar. La família va aixecar el vol de l’emigració i va instal·lar-se a Burgos, on havien encarregat al meu pare de muntar-hi una nova fàbrica de teixits.

Vaig fer sempre més dues vides paral·leles: la de casa i la del carrer. Amb els meus nous companys vaig aprendre naturalment el castellà. Però, en família, sempre varem seguir vivint en català, per més que no a Catalunya.

La nostra parla catalana va ser, sempre, la parla del meu pare. Ell havia nascut i s’havia criat a Sant Andreu de Palomar. Parlava bé i escrivia de forma prou acceptable. La meva mare era filla d’immigrants aragonesos, nascuda a Bordeus i criada a La Sagrera des de petita. Parlava normalment en català però la seva escriptura mai no va ser massa fluïda.

La parla del meu pare va ser, doncs, l’escola dels meus dos germans grans i la meva. I l’aula, una casa de Burgos, tancada a l’influencia externa. A fora imperava una altra escola molt diferent. Un altre univers.

El català que jo vaig aprendre es va quedar clos en un ambient que anà quedant relicte. No va ser influenciat per les diferents “escoles” que haurien pogut interactuar a Catalunya, depenent de la naturalesa i la diferent formació de cada veí.

Vaig aprendre, així, el català de Sant Andreu de Palomar dels anys trenta i quaranta, amb l’enriquiment salpebrat d’algunes paraules i expressions que els meus germans havien salvat del seu pas pel Solsonès.

Però sempre m’he trobat a faltar els necessaris coneixements de la geografia pròpia que llevat d’alguns pocs llibres, fins a l’aparició d’Internet no he pogut incorporar, més que minsament.

Alguns amics “catalans de Burgos”, dels que havien recalat aquí durant la primera postguerra, quan ho va fer el meu pare, van tenir ocasió de retornar. El meu pare va prendre’s molt seriosament la seva feina i s’hi va morir “al peu del teler” l’any 1975, nou mesos abans que el dictador. Jo ja m`havia casat i les arrels no van ser trasplantables.

I això és el que puc oferir.

---

1927. La Cuadra de Malvehí

diumenge, 30 juny de 2019

1927. La Cuadra de Malvehí

Del meu oncle Pere Plana Castany.

El llibre era a l’armari llibreter de casa, i el recordo des de sempre, quan el meu pare va encarregar-me de fer-ne un inventari de tots els que hi havia. Vaig emplenar un cartipàs, o una llibreta amb la imatge de la puríssima a la portada, que m’havien donat al col·legi quan tenia uns dotze anys, per ser un bon minyó aplicat en l’assignatura de religió. Hores d’ara no sé pas on para, i és una llàstima, doncs hi tenia enregistrats més d’un centenar de llibres. “La Cuadra de Malvehí” portava el nombre 68 enganxat al llom amb paper engomat.

No puc pas saber qui va comprar aquell llibre, però sempre l’hi havia atribuït al meu pare.

El meu avi patern era poeta. És a dir, molt lector de poesia popular i componedor de versos propis. A casa seva hi entraven habitualment La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Ell anava en aquesta línia, però pot ser no era especialment afeccionat a les novel·les històriques. Els tres fills eren estudiosos, però els dos grans, el Domènec i el Cisco, s’aplicaven més a les assignatures tècniques que els podien obrir portes a la indústria tèxtil. El Pere va arrambar-se més temps a l’ambient de l’escola i va tenir un mestratge literari més durable. Tots tres van formar-se als Lluïsos de Sant Andreu de Palomar i gaudien de les representacions teatrals que s’hi feien sovint. La quarta filla, Maria, va morir aviat, als quinze anys, i la petita, Tresa, no comptava gaire encara abans de la guerra, per més que prou va tenir ocasió de fer-se present, després.

En definitiva, l’adquisició de La Cuadra de Malvehí, puc atribuir-li amb prou seguretat, al Pere. La segona edició va ser publicada al 1927, i al 1929 ell ja manifestava interès per la Història de Catalunya. Va enviar-l’hi al Domènec, que aleshores era a l’Àfrica, un programa amb la representació que feren als Lluïsos, de l’obra Sota Terra, d’en Serafí Pitarra, a més de mecanografiar-ne un passatge.

La novel·la històrica La Cuadra de Malvehí, escrita el 1885 en castellà per en Francisco de Paula Capella, gira entorn d’una vella nissaga Malvehí, en un castell o quadra ja desaparegut, segons ell, que va alçar-se prop de Mataró. Els personatges ficticis, però amb parentiu real a l’època (volts de 1460), teixeixen una trama complicada que, partint del fets viscuts per Joan de Serrallonga, passen pel setge de Salzes al Rosselló, i desemboquen en el Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors.

Encara que l’autor es mostra molt respectuós amb l’ordre vigent (dedica la seva obra a una notable senyora), no perd ocasió de criticar amb duresa les circumstàncies que es vivien a Catalunya en els temps narrats, sota el domini del valgut de Felip IV, el nefast comte-duc d’Olivares. I per contraposar-ho, titlla de bandits assassins a la gent d’en Serrallonga i de conduïts per intencions inconfessables als instigadors de la revolta. Però, tot plegat, a més de gaudir-se d’una trama intrigant, pot servir de llibreta amb apunts d’història força interessants.

dilluns, 8 juliol de 2019

Rellegint La Cuadra de Malvehí.

Ja ens ho havia exposat explícitament Walter Scott en les seves noveles històriques de les lluites dinàstiques anglosaxones dels temps del rei Artur.

Francisco de Paula Capella va escriure, l’any 1885, una novel·la històrica en castellà, però amenitzada contínuament amb rondalles populars catalanes, sobre fets dels temps de Felip IV.

A la Cuadra de Malvehí hi confraternitzen també, durant la guerra del Rosselló i la conseqüent dels Segadors, els francesos del cardenal-ministre Richelieu, amb els del conglomerat del comte-duc d’Olivares. Tots guarden les mesures mínimes per a no degollar-se mútuament i tractar de mantenir els privilegis que esperen de la resolució final dels conflictes. I els de la casa, sobretot, juguen una partida d’escacs amb una visió de futur que ningú té decidida ni clara. Només ho marca la pròpia ambició. No cap convicció.

Catalunya ha tingut, en totes les guerres de les que en tinc registre, molts més de dos bàndols. Sota les soles dels dos gegants veïns i barroers, amatents a saltar, trepitjar i esclafar, que sempre han estat disposats a fer mal per tal d’imposar-se, els catalans han hagut de prendre partit per altres opcions que no tenien res a veure amb les dels dos ogres.

Els nostres partits, sembla que ara estan igual. Les nostres institucions son, de nou, la Cuadra de Malvehí, on tothom desconfia de tothom i ningú sap pas a quin amo servirà demà. Des del carrer podem esperar una altra diada, ferms, sí, però els presos, poden seguir esperant?

Podrem seguir esperant nosaltres, mentre el cap d’en Moragues s’asseca en una gàbia penjada al Portal Nou?

 

---

Des de que hi ha papers a casa

La meva documentació.

Es tracta principalment de papers de totes les branques que conflueixen en la família PLANA–PAÑART (i Panyart) de la que en soc l’únic sobrevivent, llevat dels meus dos fills i els meus nebots.

La documentació que he anat arreplegant, fou heretada del meu pare, la major part, i transmesa originàriament del meu avi patern. Després s’hi va anar ajuntant la provinent de la meva branca materna i a tot, he anat agregant-hi la meva pròpia producció.

La composició d’aquest arxiu és, essencialment, de correspondència familiar i fotografies. Hi ha també documents tals com partides de naixement, matrimoni i defunció, recordatoris d’actes diversos, amb altres d’oficials i publicacions com fullets o revistes i retalls de diari que s’havien adjuntat coetàniament a la correspondència. Interessen algunes anotacions tècniques tèxtils, elaborades pel Domènec Plana, el meu pare, classificades o trobades sovint entre pàgines de llibres del ram i alguns expedients recuperats de la fàbrica quan va plegar.

Està complementada amb anotacions diverses de fets esdevinguts, amb caràcter de diari per varies persones, i sobretot, la recopilació de dades genealògiques, que apleguen prop d’un miler de persones associades, i mig miler de persones amb referències obtingudes en diferents viatges de recerca a arxius parroquials, totes gestionades amb el programa informàtic ‘Sistema General de Documentació Familiar - GDS’.

Èpoques que interessen.

Les èpoques que comprèn la documentació, van des de finals del segle XIX i arriben a l’actualitat. És doncs, un seguiment de la història familiar precedent, i meva personal.

La densitat dels diferents núvols de dades és molt variable. Pel mateix fet de tractar-se sobre tot de correspondència, les èpoques d’una certa estabilitat en l’assentament familiar son àgrafes, o gairebé no n’hi ha de correspondència. Només quan augmenta la distància geogràfica entre els membres, augmenta paral·lelament la comunicació escrita.

(El gràfic és del 14 de setembre del 2015, amb una mostra inventariada d’uns 3.400 documents).

Algunes de les èpoques amb documentació notable, son:

• Rastres de l’establiment de la branca Pañart a França (1907-1918).
• El servei militar a l’Àfrica (1929-30) del meu pare Domènec Plana Castany.
• La guerra (1936-39); correspondència de l’oncle Pere Plana Castany (front de l’Aragó) amb l’Avi Miquel Plana Balanyà (Barcelona), del Domènec (a diferents fronts), i l’oncle Francesc Plana Castany (fronts d’Osca). També de l’estada a Camprodon (1938) de la mare, Maria Pañart Maestro. Un cop acabada la guerra, la quantitat de documentació baixa durant un parell d’anys.
• L’assentament i permanència a Sant Llorenç de Morunys (1940-1947).
• La instal·lació d’una fàbrica tèxtil d’uns cent treballadors a Burgos (1947-1949) per part del Domènec Plana Castany.

Després, els pics quantitatius es relacionen amb esdeveniments familiars d’allunyament temporal d’algun membre, i amb les dates dels naixements i la mort d’altres.

L’inventari es troba en fase de realització, en un estadi aproximat d’un quaranta per cent d’acabament. La proporció del repartiment temporal dels documents és, hores d’ara, prou orientatiu:

Documents per Períodes (Recompte a data gairebé actual)
Períodes	Nombre de documents	Des de	Fins a
Segle XVII	2
Segle XVIII	3
Primer terç del Segle XIX	1
Segle XIX. Primera, segona i tercera guerres carlines	6
Últim quart del Segle XIX	24
Joventut dels avis	38	1901	1914
Primera guerra mundial	16	1914	1918
Joventut dels pares	86	1918	1928
Estada a l'Àfrica del Domènec Plana Castany. Fi de la dictadura de P. de R.	245	1929	1930
República, abans de la Guerra	125	1931	1936
Guerra Civil i immediat	346	1936	1939
L’estraperlo. Barcelona i Sant Llorenç de Morunys. Naixement d’en Pere Plana Panyart, (‘P3’).	264	1939	1944
Sant Llorenç de Morunys i Burgos	270	1945	1947
Burgos. Engegada de la Fàbrica	166	1948	1950
Burgos. Primera consciència d'en ‘P3’	271	1951	1955
Burgos	129	1956	1958
Burgos, P3 a Córdoba	228	1958	1963
Burgos, P3 a Terrassa	27	1963	1964
Burgos	187	1964	1968
Burgos, P3 a Madrid	180	1968	1971
Burgos, fins a la mort d'en Domènec Plana Castany	188	1972	1975
P3 a Lugo	429	1975	1986
P3 a León, Miranda de Ebro, Burgos	87	1986	1988
Burgos, fins a la mort de l'Adolfo Plana	466	1988	2002
Burgos, fins a la mort de na Maria Pañart	144	2002	2007
Burgos, fins a la mort d'en Gregori Plana	43	2007	2010
Burgos, fins a la mort d'en Joaquim Plana	67	2010	2016
Burgos, fins a l'actualitat	4	2016	2019

Naturalment, la documentació que pot tenir un interès més general, és la més antiga i pot arribar fins a l'any 1975. Després ja no pot tenir més atractiu que per un coneixement particular i contemporani.

 

Projectes

L’activitat actual en el meu arxiu documental, passa per prosseguir amb les tasques d’inventari i escanejat d’imatges, associant-ho a una base de dades, ja bastant avançada, que avui supera els sis mil registres.

S’ha de materialitzar aquesta base de dades en la elaboració d’un índex que pugui servir per a conèixer-ne públicament el seu contingut, amb estadístiques diverses.

Seguidament caldria anar a la publicació d’extractes dels capítols formats per la documentació que considero més important, en aquest mateix ordre:

1. Genealogia, des del S. XVIII.
2. 1936-1939. Precedents i guerra civil.
3. 1940-1947. Estança a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).
4. 1947-1975. Establiment a Burgos, de vàries fàbriques tèxtils.

La guerra (1936-39); correspondència de l’oncle Pere Plana Castany (principalment).

La història postal de la guerra del Pere és la part monotemàtica potser més important de l’arxiu.

El meu avi, en Miquel Plana Balanyà, durant l'absència del seu fill arrencat de casa per la guerra, va anar guardant amb cura les notificacions que des del front li arribaven. Simultàniament o més tard, possiblement després de mort, va ordenar-les i les va numerar.
L'avi va morir a l'any 1953.

Hi ha unes cent-trenta-cinc targetes i cartes. Estic realitzant un blob que conté les imatges de tota aquesta correspondència, més els mecanoscrits dels textos.

El meu pare, en Domènec Plana Castany, va mantenir guardat aquest arxiu i molts altres papers, que son tota la història familiar. Ell va anar-se'n el 1975.

Els papers encara es mantenen. Jo hi soc.

Hores d'ara, la meva preocupació és sobre tot, trobar un lloc adient on puguin ser arxivats i consultats lliurement, abans no es perdin.

Pere Plana Panyart

---

1922. El Pont del Treball.

Cap el 1922, i ja des d’abans, el meu avi matern Joaquín, que era aragonès de Monsó, va estar desbastant i remenant prous carreus dels que s’amuntegaven prop de la traça on s’estava aixecant la nova obra del PONT DEL TREBALL.

El fill gran del meu avi, també Joaquín, amb quinze anys, també hi treballava portant sobre el cap, fent equilibris, barrals de fusta plens d’aigua sobre d’un coixinet de corona, per a desassedegar a la gent que treballava al bat del sol.

Abans ja devia d’existir algun pont més modest que salvés el tàlveg que hi havia per on va assentar-se la via del tren que separava els pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals i que, en augmentar el nombre de vies, obligà els tècnics a fer-hi un viaducte més llarg.

No en sé res del nom d’aquell pont primer. Però segur que aleshores a cap polític se l’hi havia acudit, encara, d’adjectivar-lo de Treball Digne. Era un temps (com potser el d’ara) en que tenir feina, només, ja era prou. Avui el pont, ja ha perdut el nom, l’adjectiu i la funció.

La construcció del pont degué durar anys, d’abans i desprès, però a casa es recordava perquè va ser la primera feina que el Joaquín tingué a Barcelona un cop que se l’hi acabés sobtadament i obligat un període benestant d’emigració a França.

A la família es va recordar també la calor d’aquell mes d’agost.

La franel·la del Joaquín.

El passaport de l'àvia Antolina Maestro

Comentari al Facebook:

Maria Josep Castany Fàbregas: El recordo be. Va tenir molts noms: Pont Nou del Ferrocarril, pont de la Sagrera, Pont de Cantàbria...hi passava per anar a la Sagrera i travessava el carrer on vivien els gitanos. Tenia una amiga que vivia al carrer Cantàbria i anava sovint a casa seva, al cinema i a una autoescola per treure'ns el carnet de conduir.

---

Any 1964.- Una costellada a l'enderroc ... de Can Robacols.

Pel març de 1964, el meu oncle José, que catorze anys abans no em deixava baixar al refugi antiaeri de la guerra, del que custodiava la boca i l'escala de baixada al bell mig del seu pati, va convidar-me, aquest cop a participar en un tec que se celebraria a casa seva, al carrer Pistó nombre 9, del Clot. On ara hi ha la plaça de Can Robacols.

El motiu era l'acomiadament del meu cosí, en Joan (Nitus) Pañart Farré, que se'n anava destinat a l'Àfrica per passar-hi catorze mesos de mili.

Els xicots, cosí i company, i les seves promeses, estaven prou contents. A vint anys els mals-de-cap no duren gaire. La mili es va acabar i abans de dos anys varen casar-se.

SOBRARB

De tant en tant convé fer una mica de memòria i tenir present que els del cognom Pañart hem baixat d'allà dalt

La Vall de Pineta

Una visita de l'any 2002.

País perdido. Himne del Sobrarb. La Ronda de Boltaña.

---

1940.~ La sorra de la muntanya no fa pudor ...

I seguia:
... encara que la remenin amb un bastó.

Era, és clar, l’eufemisme del títol d’una cançó popular, molt antiga, que cantava sovint el meu pare quan s’afaitava o es rentava amb més calma, els diumenges, cap allà els anys cinquanta. Jo en comptava sis.

--Oh, no, és clar que no fa pudor- m’afegia el Joaquim, en veu baixa a cau d’orella --ni a la muntanya, ni a la platja, però la merda, sí-.

El meu pare volia ser sempre correcte en el llenguatge, sobre tot, davant dels fills. Però ells, el Gregori i el Joaquim, no n’hi passaven una, quan podien, i sempre d’amagat.

Abans, cap els quaranta, ells dos varen estar-se algunes temporades a casa dels avis materns, a la Sagrera, amb tretze o catorze anys.

--Venim a buida’ls-hi la latrina-. Es presentava un personatge amb gorra de plat, ulleres d’escrivent i una goma de fer ‘lavatives’ penjant sota el braç.

I als pocs minuts:

--Vinc a buscar la merda!- Caracteritzat aleshores amb boina, una burilla de ‘mataquintos’ enganxada al llavi i la mirada de guenyo.

Eren dues escenificacions que feia molt de gust el Gregori, trucant a la porta de casa, quan sabia que hi sortiria a obrir el Joaquim. Aquest, és clar, esclafia en rialles desfermades, que era el que perseguia el germà. Al gran li agradava fer happening, sense tenir-ne llavors consciència de fer-ho ni una especial afició per les representacions teatrals.

L’escenografia espontània responia a la realitat a la que s’anava adaptant la família i la casa dels avis.

Fins feia poc temps, el ‘Iaio’ havia tingut una cura exquisida pel seu hort, el ‘camp del Iaio’, que s’estenia per uns (crec recordar) vuitanta o cent metres quadrats escassos, a tocar de la tanca del pati de casa. Allí hi tenia els seus enciams, els carabassons i alguna carabassa, escarxofes i les cols que feia bullir la ‘Iaia’.

1940 v APM a l'hort 16351.jpg

Quan calia adobar el camp, el Iaio muntava una bastida amb quatre taulons, per la banda de fora, i amb moviments molt ben mesurats, anava fent viatges des de la ‘comuna’ amb una galleda, per tal d’acostar-hi el producte de la bassa, que anava extraient, pujant a la bastida amb una corda i abocant molt poc a poc al llarg dels solcs en els que, més tard, s’hi farien les bones menges vegetals. Res no es perdia. I per assegurar-ne la qualitat, res de contaminant no anava al pou. La higiene personal es feia mitjan trossos estripats molt regularment de La Vanguàrdia, que desprès es recollien en una galleda petita i s’enretiraven.

En aquelles operacions, allò feia francament una pudor de bassa, de bassa familiar, de la merda acumulada durant una temporada adient, en aquell pou cec propi, que no tenia més accés que la boca coberta amb un marc de fusta gruixut que deixava obert un espai rodo, reduït, per tal de que s’hi pogués assentar còmodament un nen, sense perill d’escolar-s’hi, i el cloïa una tapa circular també de fusta, ajustada i amb nansa, com la d’una tenalla. La fusta m’era tan familiar com qualsevol moble de la casa. Estava brunyida sense cap vernís. Només amb el refrec personal i la neteja amb llegiu de qui sap quans anys d’història callada.

Però el Iaio es va anar ‘fent gran’. La seva salut va començar a presentar inconvenients, i les verdures va haver-les d’anar portant la Iaia, de la plaça.

La bassa va perdre el seu comès ancestral. Va deixar de ser d’utilitat accessòria i va esdevenir més aviat un problema del que se’n havia de cuidar la Iaia. Periòdicament havia d’avisar al servei de l’Ajuntament que venia a buidar el pou. Es presentaven al carrer amb una cisterna en que s’hi havia fet el buit i, amb una mànega estesa al llarg del passadís, xuclaven de forma gairebé automàtica i sense massa enrenou, tot el contingut. Era un servei gratuït, molt més net que altres que prestaven els camperols que tenien horts a Sant Martí, que pagaven el producte que s’enduien carregat en un carro, però que deixaven l’ambient irrespirable.

Lo de la mànega només feia pudor de latrines.

Anys més tard, Barcelona m’aniria fent pudor de cloaques. Declaradament i generalitzada.

L’any 1971, la Trinca va popularitzar encara més aquella cançó muntanyenca que havia cantat el meu pare. Potser per desviar-ne una mica l’atenció dels aires urbans.

---