Jo he parlat sempre en català. Però no l’estàndard, ni el d’en
Fabra ni el del carrer. De quin carrer?
Jo vaig néixer al Solsonès, concretament a Sant Llorenç de
Morunys. Però no vaig arribar a copsar la llengua característica de la Vall de
Lord. Quan tot justet comptava amb dos anys i mig, em van desarrelar. La
família va aixecar el vol de l’emigració i va instal·lar-se a Burgos, on havien
encarregat al meu pare de muntar-hi una nova fàbrica de teixits.
Vaig fer sempre més dues vides paral·leles: la de casa i la
del carrer. Amb els meus nous companys vaig aprendre naturalment el castellà.
Però, en família, sempre varem seguir vivint en català, per més que no a
Catalunya.
La nostra parla catalana va ser, sempre, la parla del meu
pare. Ell havia nascut i s’havia criat a Sant Andreu de Palomar. Parlava bé i
escrivia de forma prou acceptable. La meva mare era filla d’immigrants
aragonesos, nascuda a Bordeus i criada a La Sagrera des de petita. Parlava
normalment en català però la seva escriptura mai no va ser massa fluïda.
La parla del meu pare va ser, doncs, l’escola dels meus dos
germans grans i la meva. I l’aula, una casa de Burgos, tancada a l’influencia
externa. A fora imperava una altra escola molt diferent. Un altre univers.
El català que jo vaig aprendre es va quedar clos en un
ambient que anà quedant relicte. No va ser influenciat per les diferents
“escoles” que haurien pogut interactuar a Catalunya, depenent de la naturalesa
i la diferent formació de cada veí.
Vaig aprendre, així, el català de Sant Andreu de Palomar
dels anys trenta i quaranta, amb l’enriquiment salpebrat d’algunes paraules i
expressions que els meus germans havien salvat del seu pas pel Solsonès.
Però sempre m’he trobat a faltar els necessaris coneixements
de la geografia pròpia que llevat d’alguns pocs llibres, fins a l’aparició
d’Internet no he pogut incorporar, més que minsament.
Alguns amics “catalans de Burgos”, dels que havien recalat
aquí durant la primera postguerra, quan ho va fer el meu pare, van tenir ocasió
de retornar. El meu pare va prendre’s molt seriosament la seva feina i s’hi va
morir “al peu del teler” l’any 1975, nou mesos abans que el dictador. Jo ja
m`havia casat i les arrels no van ser trasplantables.
I això és el que puc oferir.
