1934-1937. La casa del carrer Monlau, 36.

A la pàgina LA SAGRERA ABANS de Joan Pallarès-Personat, en el facebook, s'hi pot veure aquesta fotografia de la casa número 36 del carrer Monlau, a la Sagrera, que fa cantonada amb el carrer Martí Molins. La fotografia la presenta en Juan Martínez. Diu que "Ha de ser del Febrer del 2002 o Septembre del 2003, ara no n'estic segur".

El meu germà Joaquim (1935 - 2016), va enviar-me amb data del 9 de març del 2004, aquestes dues fotos següents, juntament amb d'altres.


La casa evidentment, es la mateixa, amb una mica més d'edat. La persiana de la finestra de dalt i els quatre testos, han desaparegut.

En aquesta casa, com ho escriu el Joaquim, hi varen néixer el nostre germà gran Gregori (1934 - 2010) i ell mateix. Els nostres pares s'hi van instal·lar acabats de casar-se, a primers de 1934 i s'hi van estar fins al desembre del 1937.

Domènec Plana Castany, 1907 (Sant Andreu de Palomar) - 1975 (Burgos).

Maria Pañart Maestro, 1913 (Bordeus, França) - 2007 (Burgos).

En els baixos de la casa, el pare va obrir-hi una botiga on s'hi va instal·lar el talleret que de fadrí havia tingut a la casa del carrer Jambrina, nombre 4. Allà arreglava màquines de cosir que adquiria de segona mà i les restaurava i deixava com noves. La feina la feia com a complement de la jornada de contramestre que complia al "Fil" (La Tèxtil Martí, Llopart i Trenchs).

A la Impremta Gòtica, de Sant Andreu, no devien estar gaire avesats a compondre en català, perquè l'hi van haver de fer dues tirades del mateix fullet, amb tipus diferents i aplicació d'accents aleatoris.

Durant el primer any de casada (1934) la meva mare, Maria Pañart Maestro, va estar inscrita a la companyia d'assegurances de salut "Cataluña S.A.", actualitzant el domicili.

La vida va anar florint i els nois van créixer el que calia. La indústria familiar va ajudar a tot, mentre les circumstàncies ho permeteren. Però la guerra feu acte de presència i amb ella l'aviació feixista. Els bombardejos anaven sent rutina diària, i les baixades de la família al redós dels refugis era cosa que es repetia cada dia i de vegades dos o tres cops cada dia, quan avisaven les sirenes.

Però hi havia atacs que no podien avisar-se amb prou temps i no hi havia ocasió de refugiar-se. En tals cassos, segons les recomanacions de la Generalitat, les persones es quedaven sota els arcs de portes de parets mestres o com a últim recurs, sota els llits. Però el meu pare va ser del parer d'afrontar les ràtzies aèries des del terrat, protegint-se només per les balustrades, en comptes de exposar-se a un enfonsament de l'edifici que provocaria una lenta agonia entre enderrocs. A la vista directa del avions que sobrevolaven la ciutat, els nens, inconscients de la gravetat, celebraven cada explosió com una festa. "La vita è bella".

El meu pare va ser mobilitzat per l'exèrcit de la Repùblica i el perill constant de les bombes a la ciutat va determinar, amb molt bon criteri, que la dona i els nens se'n anessin cap a la seguretat de la muntanya a Camprodon, al Ripollès, pel gener de 1938.

Un mes més tard, durant un altre bombardeig, una bomba malmesa pel sabotatge d'un àngel "quintacolumnista", dels que n'hi havia a tots dos bàndols, va penetrar amb gran terrabastall per la teulada de la casa 36 del carrer Monlau, No va esclatar, però quedà encastada al sòl de la cuina deixant-la inhabitable, tota ella.

La família s'havia lliurat, per més que al meu pare se l'hi va anar en orris el negoci de les màquines de cosir.

La meva àvia Antolina Maestro Sambía, nascuda al Poble Nou de pares monegressos de Sariñena, va anar fent entrades a la casa mig enrunada, per tal de recuperar els queviures i la roba amb cistells i mocadors de farcell i va fer diversos viatges en tren fins Camprodon, per dur-hi tot el que pogué.

Després de la guerra la família s'instal·là al nombre 171 del Carrer Gran de Sant Andreu.

---

2020.- És una pedregada seca, aquesta.

23 març a les 18:57
 

El confinament és una ocasió per meditar amb calma, si no es porten posats els esclops de sanitari, que no donen repòs. Quan hàgim passat el mal glop i totes les seves conseqüències, que potser trigarem, serà el temps de parar-nos a valorar quin preu hi cap pagar pel mal costum que hem adquirit de fer viatges estrambòtics i sense necessitat. Ves si en fan el pes les pestes, l’anar i venir de punta a punta, transportant malures, cremant l’aire i embrutant el món.

Quan el meu pare tenia ja cinquanta anys, una vegada va tenir la fal•lera de fugir de la misèria de la postguerra i anar-se’n al Brasil a fer fortuna. S’hi havia d’anar en barco, és clar. Aleshores els avions eren de guerra o bé pels potentats. Per la promesa de viure calia fugir. Però els preus de les coses no estaven per aquestes aventures i el pare s’hi va repensar. En aquella època van ser molts els que van travessar el “toll”. No era cap broma. Els viatges eren definitius gairebé sempre. Qui se’n anava ja no solia tornar. L’emigració era per a tota la vida. Era canviar de món per a quedar-s’hi. Així ho van viure dos oncles i més gent de l’entorn dels meus tretze anys. Jo vaig estar a punt de que m’embarquessin, el mateix que abans m’havien ficat en un tren quan encara no podia decidir pas. La postguerra va ser complicada. Terrible. Potser ara n’haurem de viure una altra. Però no vull passar davant del temps.

Ara plou fort! És una pedregada seca, aquesta, per més que sense soroll. De les que fan mal, al camp i a la gent.

En una de semblant, però més passatgera aquella, jo amb cinc anys, anava embolcallat en una jupa del meu pare, a coll i be d’ell, travessant camps a corre-cuita, per tal d’arribar al refugi de l’estació de tren del poble i lliurar-nos del diluvi: Trespaderne. Mai no n’oblidaré el nom. –No vull tornar-hi més a n'aquest poble, hi plou massa-. No va agradar-me gens allò, per més que tot el dematí havia fet un sol joiós, la primavera floria i les costelles a la brasa amb allioli havien estat la benedicció del mestre de cuina rupestre.

No s’assembla pas en re, aquesta situació d’avui amb aquella del meu record infantívol, però és que potser em sento igual de desvalgut que aleshores. Les tempestes, amb soroll o sense, amb aigua o sol, fan por, esveren. I aquesta, silenciosa, invisible i estesa per tot, que no l’hem sentit arribar sinó que ha sorgit del no re, em te acollonit. Ens hi té a tots, és clar.

Com aquella dels meus cinc anys n’he vist d’altres, poques, però voldria arribar a veure’n més, assegurat, sempre des del refugi de l’estació de Trespaderne, amb la pedregada petant als vidres, però per fora.

Malgrat tot, aquesta no té traça de voler parar, ara. I és la més malèvola que se m’ha presentat en la meva vida, i sense refugi.

I ara, on t’és el Joaquim?

https://www.facebook.com/pere.panyart

---

1930. El fogonet Radius.

Durant la seva mili al Marroc, als anys 1929 i 30, el Domènec Plana Castany es va modernitzar en la qüestió culinària i va fer-se amb un fogonet de petroli. Aquest artefacte va resultar-li molt útil per a enllestir petites menges que no requerien dedicar-hi gaire temps de cuina, com en gairebé tots els reforços alimentaris dels esmorzars i berenars.

En el viatge en vaixell que feu un cop acabat el servei, en el retorn de Ceuta a Barcelona, va recopilar una masita extra gràcies al fogonet i la llauna de petroli, juntament amb una paelleta, una garrafeta d’oli i l’acopi d’ous i penques de cansalada que ell i un company havien previst abans de sortir del port. La ferum dels fregits que s’escampava per la coberta va atreure una corrua de llicenciats famolencs que no va parar fins que les existències d’ous i porc van esgotar-se. El xusco se l’aportava cadascú.

Un cop desembarcat a Barcelona, al Domènec li ballà pel cap la idea de posar una botiga d’ous ferrats i cansalada fregida a Sant Andreu, dotada de molts fogonets Radius, però de seguida el van readmetre a El Fil i ja no va madurar més el projecte.

La Tèxtil Martí, Llopart i Trenchs, popularment coneguda com El Fil.

A casa, però, encara vint anys més tard, recordo haver vist utilitzar el Radius en molts moments de necessitat energètica. En el camp també, en alguna excursió concorreguda, fou motiu d’admiració.

---

Can Mestres o "Algodonera Canals"

A la pàgina LA SAGRERA ABANS de Joan Pallarès-Personat, en el facebook, s'hi pot gaudir d'aquesta foto feta per l'avi de la Olga Venbell a l'any 1942,

Cantonada de Can Mestres, des del carrer Pacífic.

---