dissabte, 30 d’agost del 2014

Can Robacols


Can Robacols era al carrer de Josepa Massanés, al Clot. Just al carrer on hi va viure la família Pañart-Farré, un cop va ésser urbanitzat a la "moderna", i paral·lel al carrer Pistó, on era l'entrada de la primera casa que jo els hi vaig conèixer, als anys 50.

Aquesta fotografia està enllaçada des del blog "pladebarcelona" http://pladebarcelona.wordpress.com/about/
I l'entrada "Robacols" http://pladebarcelona.wordpress.com/2014/03/07/robacols/
I al Taller d'Història del Clot - Camp de l'Arpa  http://thclotcarpa.wordpress.com/2012/05/21/la-placa-de-can-robacols/

.oOo.

divendres, 15 d’agost del 2014

La franel·la del Joaquín.



Vers 1917 (durant la Gran Guerra i la fi de l'emigració familiar a França).


En Joaquín Pañart González (Montsó, Osca, 1879 - Barcelona, 1951), avi matern meu, tenia al port de Bordeus un treball força estable després de bastants anys, d'estibador.
Sovint, però, tornava de la feina amb un parrac de la “franel·la” vermella sota el braç. S'havia esparracat la samarreta dessuadora en alguna enganxada amb col·legues del moll. L'àvia Antolina ja sabia el que l'hi tocava. Si la samarreta es podia aprofitar, la recosia, i si no, se'n havia de comprar una altra.

Entre els estibadors no hi mancaven ocasions per fer el bestiota. Quan sorgia una pugna de paraules sempre s'havia de fer una aturada en el treball, per a aclarir-la d'obra. Un dia, hi va haver raons a compte de quí era el més maco i capaç de pujar al barco amb la càrrega més feixuga. Les proves van anar enlairant el límit i van arribar a ficar-hi dins d'un fardell al voltant de cent quilos.

Bordeus. Els molls.

El Joaquín venia de Montsò, tenia molt d’amor propi i sabia que el respecte d’aquells homes només vindria, situant-se al cap d’ells mitjan qualsevol prova en que ningú més el pogués superar.

Havia participat en les càrregues prèvies i es trobava amb forces per fer-ne la definitiva.

Van ajudar-lo a posar-se a l’esquena el fardell i va agafar la inclinació del cos precisa per que no li rellisqués. 

Començà a escalar la rampa amb passa segura i pausada. Era com un mecanisme ben encetrillat. Només era qüestió de no parar la marxa. Tot va anar bé, fins que se li va blegar una cama, mínimament més del que els muscles suportaven. I va haver de tocar amb el genoll a terra per què no se l’hi desequilibrés la càrrega. Però no va poder retornar a la posició normal. La cama agenollada no podia pas estirar-se de nou, sense fer descansar el fardell, el senyal de debilitat que tots esperaven. Va optar per portar a terra l’altre genoll momentàniament, però ja no va poder adreçar-se. Va donar una petita passa amb un dels genolls. Allò li va fer mal. Però no es va arronsar. Va avençar l’altre genoll, carregant tot el pes sobre del que mantenia al terra. I un altre, alternativament, i un altre.


El Joaquín va arribar a la coberta del barco, arrossegant els genolls, però sense deixar anar el fardell. Ningú més va voler fer un altre intent, amb un pes major.

Des d’aquell dia el Joaquín va ser respectat entre els estibadors del port de Bordeus. Mai més ningú li va esparracar la franel·la. Però va dur a sobre, fins els últims dies, una lesió als genolls que se li va anar agreujant, amb el temps.

Va ser, sempre més, ben considerat i la seva opinió sempre comptava. Fins i tot quan, ja avençada la Gran Guerra, va ser del parer de negar-se a descarregar un vaixell que portava armament. Assembleàriament, ho havien decidit així per a boicotar la guerra.

En aquell afer, fou el govern francès qui va dir-ne l’última paraula: El Joaquín i d’altres aragonesos i tots els treballadors de països neutrals que havien encapçalat aquella plantada, van ser posats de peus a la frontera. I no va retornar a França, encara que ell ho volgué.


El pont sense tornada.
Anys més tard es lamentava de no haver pogut estudiar: 
"-Si yo tuviera letras ..., bah! No saldría de la cárcel".





Aquest és un dels episodis viscuts i transmesos de viva veu per la Maria Pañart Maestro (1913 - 2007).