I seguia:
... encara que la remenin amb un bastó.
Era, és clar, l’eufemisme del títol d’una cançó popular,
molt antiga, que cantava sovint el meu pare quan s’afaitava o es rentava amb
més calma, els diumenges, cap allà els anys cinquanta. Jo en comptava sis.
--Oh,
no, és clar que no fa pudor- m’afegia el Joaquim, en veu baixa a cau d’orella --ni a
la muntanya, ni a la platja, però la merda, sí-.
El meu pare volia ser sempre correcte en el llenguatge,
sobre tot, davant dels fills. Però ells, el Gregori i el Joaquim, no n’hi
passaven una, quan podien, i sempre d’amagat.
Abans, cap els quaranta, ells dos varen estar-se algunes
temporades a casa dels avis materns, a la Sagrera, amb tretze o catorze anys.
--Venim
a buida’ls-hi la latrina-. Es presentava un personatge amb gorra de plat,
ulleres d’escrivent i una goma de fer ‘lavatives’ penjant sota el braç.
I als pocs minuts:
--Vinc
a buscar la merda!- Caracteritzat aleshores amb boina, una burilla de
‘mataquintos’ enganxada al llavi i la mirada de guenyo.
Eren dues escenificacions que feia molt de gust el Gregori,
trucant a la porta de casa, quan sabia que hi sortiria a obrir el Joaquim.
Aquest, és clar, esclafia en rialles desfermades, que era el que perseguia el
germà. Al gran li agradava fer happening, sense tenir-ne llavors consciència de fer-ho ni
una especial afició per les representacions teatrals.
L’escenografia espontània responia a la realitat a la que
s’anava adaptant la família i la casa dels avis.
Fins feia poc temps, el ‘Iaio’ havia tingut una cura
exquisida pel seu hort, el ‘camp del Iaio’, que s’estenia per uns (crec
recordar) vuitanta o cent metres quadrats escassos, a tocar de la tanca del
pati de casa. Allí hi tenia els seus enciams, els carabassons i alguna
carabassa, escarxofes i les cols que feia bullir la ‘Iaia’.
 |
1940 v APM a l'hort 16351.jpg
|
Quan calia adobar el camp, el Iaio muntava una bastida amb
quatre taulons, per la banda de fora, i amb moviments molt ben mesurats, anava
fent viatges des de la ‘comuna’ amb una galleda, per tal d’acostar-hi el
producte de la bassa, que anava extraient, pujant a la bastida amb una corda i
abocant molt poc a poc al llarg dels solcs en els que, més tard, s’hi farien
les bones menges vegetals. Res no es perdia. I per assegurar-ne la qualitat,
res de contaminant no anava al pou. La higiene personal es feia mitjan trossos
estripats molt regularment de La Vanguàrdia, que desprès es recollien en una
galleda petita i s’enretiraven.
En aquelles operacions, allò feia francament una pudor de
bassa, de bassa familiar, de la merda acumulada durant una temporada adient, en
aquell pou cec propi, que no tenia més accés que la boca coberta amb un marc de
fusta gruixut que deixava obert un espai rodo, reduït, per tal de que s’hi
pogués assentar còmodament un nen, sense perill d’escolar-s’hi, i el cloïa una
tapa circular també de fusta, ajustada i amb nansa, com la d’una tenalla. La
fusta m’era tan familiar com qualsevol moble de la casa. Estava brunyida sense
cap vernís. Només amb el refrec personal i la neteja amb llegiu de qui sap quans
anys d’història callada.
Però el Iaio es va anar ‘fent gran’. La seva salut va
començar a presentar inconvenients, i les verdures va haver-les d’anar portant
la Iaia, de la plaça.
La bassa va perdre el seu comès ancestral. Va deixar de ser
d’utilitat accessòria i va esdevenir més aviat un problema del que se’n havia
de cuidar la Iaia. Periòdicament havia d’avisar al servei de l’Ajuntament que
venia a buidar el pou. Es presentaven al carrer amb una cisterna en que s’hi
havia fet el buit i, amb una mànega estesa al llarg del passadís, xuclaven de
forma gairebé automàtica i sense massa enrenou, tot el contingut. Era un servei
gratuït, molt més net que altres que prestaven els camperols que tenien horts a
Sant Martí, que pagaven el producte que s’enduien carregat en un carro, però
que deixaven l’ambient irrespirable.
Lo de la mànega només feia pudor de latrines.
Anys més tard, Barcelona m’aniria fent pudor de cloaques. Declaradament
i generalitzada.
L’any 1971, la Trinca va popularitzar encara més aquella
cançó muntanyenca que havia cantat el meu pare. Potser per desviar-ne una mica l’atenció dels aires urbans.
