El confinament és una ocasió per meditar amb calma, si no es porten posats els esclops de sanitari, que no donen repòs. Quan hàgim passat el mal glop i totes les seves conseqüències, que potser trigarem, serà el temps de parar-nos a valorar quin preu hi cap pagar pel mal costum que hem adquirit de fer viatges estrambòtics i sense necessitat. Ves si en fan el pes les pestes, l’anar i venir de punta a punta, transportant malures, cremant l’aire i embrutant el món.
Quan el meu pare tenia ja cinquanta anys, una vegada va tenir la fal•lera de fugir de la misèria de la postguerra i anar-se’n al Brasil a fer fortuna. S’hi havia d’anar en barco, és clar. Aleshores els avions eren de guerra o bé pels potentats. Per la promesa de viure calia fugir. Però els preus de les coses no estaven per aquestes aventures i el pare s’hi va repensar. En aquella època van ser molts els que van travessar el “toll”. No era cap broma. Els viatges eren definitius gairebé sempre. Qui se’n anava ja no solia tornar. L’emigració era per a tota la vida. Era canviar de món per a quedar-s’hi. Així ho van viure dos oncles i més gent de l’entorn dels meus tretze anys. Jo vaig estar a punt de que m’embarquessin, el mateix que abans m’havien ficat en un tren quan encara no podia decidir pas. La postguerra va ser complicada. Terrible. Potser ara n’haurem de viure una altra. Però no vull passar davant del temps.
Ara plou fort! És una pedregada seca, aquesta, per més que sense soroll. De les que fan mal, al camp i a la gent.
En una de semblant, però més passatgera aquella, jo amb cinc anys, anava embolcallat en una jupa del meu pare, a coll i be d’ell, travessant camps a corre-cuita, per tal d’arribar al refugi de l’estació de tren del poble i lliurar-nos del diluvi: Trespaderne. Mai no n’oblidaré el nom. –No vull tornar-hi més a n'aquest poble, hi plou massa-. No va agradar-me gens allò, per més que tot el dematí havia fet un sol joiós, la primavera floria i les costelles a la brasa amb allioli havien estat la benedicció del mestre de cuina rupestre.
No s’assembla pas en re, aquesta situació d’avui amb aquella del meu record infantívol, però és que potser em sento igual de desvalgut que aleshores. Les tempestes, amb soroll o sense, amb aigua o sol, fan por, esveren. I aquesta, silenciosa, invisible i estesa per tot, que no l’hem sentit arribar sinó que ha sorgit del no re, em te acollonit. Ens hi té a tots, és clar.
Com aquella dels meus cinc anys n’he vist d’altres, poques, però voldria arribar a veure’n més, assegurat, sempre des del refugi de l’estació de Trespaderne, amb la pedregada petant als vidres, però per fora.
Malgrat tot, aquesta no té traça de voler parar, ara. I és la més malèvola que se m’ha presentat en la meva vida, i sense refugi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada