1912 (v). Qui me les compra?, ... i així,

Conte de l’Avi coix un hivern a la vora del foc, escoltat pel Domènec Plana Castany amb uns cinc anys d’edat.

-Qui no vol deixar de treballar, per l’amo? I per qualsevol, cony!

-Que això és veritat!, que surt!

-Això només pots fer-ho un cop a la vida, i si vols que et surti bé, has de ser decidit.

-S’ha de fer la nit de Sant Joan. Tocades les dotze. Has d’estar preparat pel camí i portar la faixa ben faixada i les espardenyes ben lligades, que si se’t desfà una beta, pots cagar-la.

-Has de ser valent. Has de fer-ho en negra nit.

-Has d’anar-te’n lluny de casa, a un encreuament de dos camins on no hi hagi ningú, que si hi ha més gent, no pot fer-se present, el Maligne.

-I has de dur dues gallines cobertes del gall aquell mateix vespre, per les potes, una a cada mà.

-I quan siguis al lloc que escullis, has de fer-te’n càrrec que et sotmetràs al qui et deuràs per sempre més.

-Aleshores, atura-t, i en veu ben clara i forta, perquè et senti des de la caverna, digues:

            -Qui me les compra?, ... i així,

            -Qui me les compra?, ... i això,

-Pot ser no sentiràs res. Pot ser que trigarà ell, en arribar.

-Però, tu, ferm! Torna-hi.

            -Qui me les compra?, ... i així,

-Tingues la seguretat de que vindrà. Torna-hi.

            -Qui me les compra?, ... i això,

-El sentiràs, darrera teu, a cau d’orella:

            -Jo te les compro!

            -Quant ne vols?

-Aleshores no sigues covard. I no et tombis, que si l’hi veiessis la cara et maleiria, i tot el negoci se’n aniria a rodar per sempre més, i no tindries ja cap fortuna a la vida.

-Aleshores serà el moment de demanar. Demana fort. Que ell no té límit i allò de que tu en tingues desig t’ho farà teu. No pots ser covard ni demanar menys del que pugues gastar en tots els anys que visquis. Però l’hi has de dir una quantitat. Tu compta en milers de duros. Molts.

-Després, ja no el sentiràs més. Deixa-li les dues gallines al terra i sense tombar-te, entorna-te’n a casa, xino-xano.

-I no hi pensis més, en treballar.

--ooOoo--

A la memòria d’En Joan Castany Julià.

(Tramés de memòria des de la del seu nét Domènec i conformat sobre el paper pel seu besnét, Pere Plana Panyart).

Cent quatre anys després que el Domènec, de marrec, escoltés amb embadaliment i corprès el conte del seu avi, l’Avi coix, se’m acut a mi l’idea de si l’Avi creia en el que l’hi explicava al nan. No ho crec (ara). Penso que devia ser només un entreteniment per a la canalla però, suposo, que com tothom que explica històries fantàstiques, acaba justificant-se amb aquella dita que ho resum: “Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas”.

Després de portar el conte al cap des de petit, en Gregori Plana Panyart (1934 – 2010), va fer aquest dibuix, de jove (cosa que va ser-ho tota la vida).

• Els ‘logios’ eren una unitat monetària imaginària de valor incalculable.
• ‘... i així; i això’ sembla que era un afegitó habitual de l’Avi coix, en moltes frases, quan s’explicava.

---