Notes prèvies.
Quan varen llicenciar a l’Anton Barcons, el Domènec portava
sis mesos a l’Àfrica, i encara s’hi havia d’estar tot un any, fins prou després
de caure el govern de Primo de Rivera (gener de 1930), preàmbul de l'adveniment de la segona República.
En aquesta carta l’Anton fa servir un català escrit, propi del Solsonès.
Aleshores encara es devien notar més marcades les particularitats. Cap el 1964, a Terrassa, jo vaig conèixer una parella, a casa dels quals vaig estar a dispesa, que eren d'Olius,
també del Solsonès i ben a prop de Sant Llorenç de Morunys. Aquell home i també
ella, parlaven com aquí escriu l'Anton Barcons.
Data d’origen:
29 d’octubre de 1929.
D’Anton Barcons.
Casa Folch. Peracamps (Solsonès, Lleida)
A Domènec Plana
Castany.
Estación Telegráfica Militar
Alcazarquivir – Larache (Marruecos)
Transcripció:
Sret. Domènec Plana
Peracamps, 29 d'octubre 1929.
Molt distingit amic Plana:
Complint les meves promeses del
temps passat, pensant tots els moments amb les nostres amistats, no puc més sinó
explicar-te algunes coses de la meva alegria, de les diferències que em trobo
de la vida de paisà amb les de militar.
En primer lloc tinc de dir-te,
que suposo que ja ho saps, els dos dies que vem estar a Larache pel motiu de la
barra mala [1], que van ser uns dels dies més llargs que vaig passar a l'Àfrica.
L'avorriment que teníem i la por de que tindríem d’estar-nos-hi més dies del
que no van ser.
Però, per més malícia que ens tingues-se’n,
com ja saps, a tots els catalans. Déu va fer la gràcia de que es posés la barra
bé, que poguéssem perdre de vista aqueixes males terres per no veure-les més.
Convindrà un dia, per tu, que Déu vulgui que sigui ben aviat, per més que es
puguin fer valdre de governar-nos un temps i fer-ne de nosaltres tot lo que els
doni el gust i la gana. Estigues amb les esperances que el dia que et deixaran
marxar ja tornaràs a veure les nostres estimades terres Catalanes, que ja no tindran
la llibertat de nosaltres, i si volen res que tinguin feina.
Plana, tinc de dir-te que vem
tenir un viatge de Bapor riquíssim, ens vem arreplegar tots els Catalans, despreciant
de mala manera els Castellans com si fossin assassins per nosaltres. Ja ens fèiem
valdre de tots els desprecis que havien fet durant aquell temps. Allavores ja
no deien que enraonàvem el "chaum chau", perquè potser haurien anat
de cap a la mar.
Vem cantar tot el viatge amb un
cant d'alegria, totes les Sardanes que vem saber, la Santa Espina i moltes
d'altres que els feien malícia, com tu ja saps, però no van badar boca. A
l'arribar a Barcelona estava el moll ple de gent plorant i cridant d'alegria, i
nosaltres el gran crit de Viva Catalunya i l'orquestra també tocant la nostra
arribada. Vem arribar en una plena salut i molts de nosaltres nos esperaven de
la família i van ser abraços i estimades i llàgrimes d'alegria.
Vaig dormir a Manresa, que hi
havia trobat molts de la família que m'hi esperaven i vaig passar un dia
passejant-me com el més gran.
Vaig quedar contentíssim de Peñart [2], que
sempre vaig dormir al seu costat i em va ajudar pertot com si haguéssim sigut
germans, lo mateix que em va venir a acompanyar hasta el moll i em va ajudar
pertot, que sort ne vaig tenir. Li vaig prometre que si podia aniria a casa
seva com t'havia promés a tu. No hi vaig anar, però va ser perquè no vaig
poguer, que jo tenia moltes ganes de veure l'Asposició, i com que havia los
carrabiners allí agoitant-nos per prendre-ns lo que portàvem, ens van formar a
tots i dret el trenc sense dixans parà un moment. Em va sabé mol greu. Pro jo
to tinc promés si tu pots torna em salut jo baixaré i tu pujaràs que ja saps
com vem quedar. Ara jo estic disfrutant de la vida de paisà. Ahir va ser el
primer dia. Ja tenia ganes més aviat de treure-me-la pro pasa em un conegut em
botife explica coses de Àfrica i passa el temps que no me'n donava compte. Ahir
al vespre vaig arribar i ja no hi pogut més que escriure-t desseguida la meva
alegria. Ara em trobo tant estrany amb aquesta roba. Aquest matí ja hai agafat
l'escopeta i hai anat a cassar. Vaig tirar tres tiros i en vaig matar dos
conills que me'ls vai minxar amb tant gust com si fera la festa Major.
Ara no fai res sinó cassar i del
un amic amb altre i disfrutà em totes les amiguetes que com vaig marxar
ploraven al veure que via de marxar tant lluny i ara al veure que hai tornat
tant bo i tant gras. No et dic res les rialletes que hi fem. Jo em trobo molt
canviat, com si vinguera de l'altre món. Ara bé Tots Sants, que es fa una festa
molt gran i em sembla que disfrutaré molt. Un altre dia ja't poré dir més coses
de la meva vida. Ara em passen els dies com si fossen somnis, que no hi ha pas
comparació de una vida a l'altra. Ara prompte vindran els quintos, i tu ja
siràs veterano i prompte podrem fer alguna festa tots junts, que recuparem el
passat.
Ja et vai enviar la guerrera des
de Larache, no sé si l'has rebuda.
Un altre dia ja et diré més
coses, que ara vaig de pressa per anar a passejam amb els meus amics i amigues.
Ja em diràs si continues em la mateixa
de antes. I si t'ha contestat la "madrina de guerra"[3].
Acabo la carta em tan gust desitjant-te
una bona sort i salut. Daràs molts records en Pañart i el Bentura i en
particolà a tots els teus amics.
Si't falta alguna cosa de mi,
mana i disposa del teu amic i servidó que molt se'n recorda i desitja veure't
prompte. El teu affsim s.s. Anton Barcons.
Ten envio la carta a Alcàsser
perquè si et fessen anar amb un altre pestu, la carta es faria un tip de rodar
i així ja te l'enviaràn.
Ara con me contestis mi poses la
direcció.
No t'estranyis de la lletra que vai
depressa.
Val.
La meva Direcció:
Pcia. Lérida
por Solsona. Peracams.
Casa Folch.
[1] "Barra mala": Banc d'arena que es forma a l'entrada d'un port o riu i que dificulta la navegació.
[2] Joaquín Pañart Maestro. El Domènec i ell es van conèixer al “servei”, a l’Àfrica.
[2] Joaquín Pañart Maestro. El Domènec i ell es van conèixer al “servei”, a l’Àfrica.
[3] “Madrina de guerra”: Noia jove
voluntària que, des d’alguna ciutat de la Península, escrivia cartes als
soldats, per tal de fer-los-hi més passadora la soledat de la “mili”.
 |
| Ceuta, 17/04/1929. Asseguts: Joaquín Pañart Maestro, un ceutí que aprenia a escriure i el Domènec Plana Castany. El burleta del darrera: -Pues, anda que no tenéis vosotros delito, ni ná. ¡Sentar a la mesa al moro!. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada