 |
Vers 1916, en la intranquil·la pau de la reraguarda pel centre de Bordeus, l'Antonio, el tercer germà de la família PAÑART-GONZÁLEZ i oncle de la Mari (Maria Pañart Maestro), s'havia encarregat de passejar-la, un diumenge. Ella devia tenir tres o quatre anys. | |
| Enllaç a "1916.- La foto de Bordeus" |  |
|
| Es va descuidar un moment. Potser la visió monumental de la gran ciutat i les seves vianants, varen desviar-li l'atenció de la neboda. Un crit d'esglai col·lectiu el va posar alerta i va veure com un tramvia acabava de passar per sobre d'una nena. | ||
La Mari va aixecar-se entre una aglomeració de gent esvalotada, sense saber gaire bé el què passava. No tenia cap "blessure", segons l'hi van diagnosticar, i tot acabà bé. Però l'oncle Antonio va quedar tremolós i corprès per la mala consciència que l'hi provocava pensar en el que havia pogut passar.
Va voler pagar d'alguna manera l'ensurt (d'ell, sobretot) que l'hi havia causat el descuit. Va dur a la Mari a una joguineria i la va deixar triar.
L'Alsàcia-Lorena va ser un territori terriblement reivindicat pels francesos durant la Gran Guerra, després que Alemanya l'hagués ocupat l'any 1871, en la guerra francoprussiana.
L'iconografia patriòtica dels francesos, naturalment en aquells dies, arribava a "les jouets" de les criatures, com en aquesta nina que la Mari es va endur, vestida d'alsaciana i lluint a la còfia una escarapel·la republicana.
La Mari va conservar-la tota la vida i ens ha arribat a nosaltres, salvant el maltracte del joc infantil i del temps. Pot ser, la iaia Antolina va contribuir a la seva preservació, com a record dels anys enyorats en que havien viscut a França, amb un benestar econòmic que mai més no van tornar a gaudir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada