 |
| En Joan Pañart Farré, al centre del trio. |
Als volts de 1960, el Joan Pañart
Farré va fer un cop de volant dintre de l’immobilisme ancestral de la
trajectòria familiar, i va impulsar la formació d'un trio
musical des del que van començar a actuar davant del públic cantant ranxeres,
pel barri del Clot primerament, i estenent desprès el seu camp
d’acció dins Barcelona, fins arribar a emetre en alguna ocasió des dels estudis
de televisió de Miramar. [Comentari del Xavier Pañart: En el Bar Pajaritos, segons tinc entès, l'àvia hi va
reunir al barri per veure cantar al meu pare, el "Nitus", per la
tele.]
Però pel que jo recordo, els meus
avis Miquel Plana i en Joaquín Pañart, van ser els antecessors musicals de la
família. Tots dos varen tenir acordió. Eren temps molt heroics, sense desmerèixer els d’ara. La
música s’aprenia anant d’envelat en envelat, i s’havia de mantenir i posar al
dia, escoltant la “EAJ-1”,
ràdio Barcelona, a través de l’aparell de galena. Era la manera de poder copsar
les tonades dels “Angelitos negros”, “La vaca lechera” i tantes altres. A més
de sentir música, la ràdio donava les notícies de la política sempre convulsa.
El meu pare li preguntava sovint al Iaio Joaquín: –Però, com l’han donada
aquesta notícia, en català o castellà-. Ell es treia els auriculars i responia:
–Ah!, pues no lo sé.
El Iaio parlava sempre en
castellà, però entenia bé el català i bastant bé el francès. El seu castellà anava amanit de francesades i es bastia
sobre fonaments lingüístics aragonesos: –El día que los hombres
sean inteligentes, todas las iglesias serán magacenes de judías (Mai no havia estat del parer de cremar-ne d’esglésies).
En Joaquín Pañart González havia
emigrat des de Montsó (Osca) a França, abans del canvi de segle. Poc desprès del
1900, a
Carcassona, va conèixer a l’Antolina Maestro Sambía. L’acordió, que tocava en
les reunions d’emigrats aragonesos, juntament amb el seu caràcter animat i
festiu, va ser el principal element causant de que la conquerís
sentimentalment, i es van casar. Poc temps desprès se’n van anar a Bordeus, on
hi van passar uns quinze anys, i on hi van tenir els quatre primers fills: el
Joaquín, el José (Antonio), l’Antolina i la Maria. Desprès, amb la Gran Guerra
van haver d’abandonar França [La franel·la del Joaquín], i a Barcelona hi van
tenir la Manolita i l’Andreu.
Però tot això ja son histories
d’un altre negociat. El cas és que la música sempre ha estat un pebre consubstancial
dintre de la família Pañart. Hi ha hagut més casos que el del Joan, desprès
dels avis. Per la branca dels Plana, l’Adolfo Plana Pañart també es va dedicar
a donar consistència amb la bateria, a les tocades d’un conjunt music-vocal
(“Escarlata”) a Burgos, durant alguns dels anys seixanta i setanta.
Alguns anys desprès, el cuquet de
l’art declamatori i musical va seguir treballant, entre diferents elements de
la família, dels que no voldria deixar-me’n cap, si començo a enumerar-los. Ja
fa temps que he descuidat els avisos del Facebook, i puc no estar-ne al dia. Per
això ho posposaré fins una altre ocasió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada