1927. La Cuadra de Malvehí

diumenge, 30 juny de 2019

1927. La Cuadra de Malvehí

Del meu oncle Pere Plana Castany.

El llibre era a l’armari llibreter de casa, i el recordo des de sempre, quan el meu pare va encarregar-me de fer-ne un inventari de tots els que hi havia. Vaig emplenar un cartipàs, o una llibreta amb la imatge de la puríssima a la portada, que m’havien donat al col·legi quan tenia uns dotze anys, per ser un bon minyó aplicat en l’assignatura de religió. Hores d’ara no sé pas on para, i és una llàstima, doncs hi tenia enregistrats més d’un centenar de llibres. “La Cuadra de Malvehí” portava el nombre 68 enganxat al llom amb paper engomat.

No puc pas saber qui va comprar aquell llibre, però sempre l’hi havia atribuït al meu pare.

El meu avi patern era poeta. És a dir, molt lector de poesia popular i componedor de versos propis. A casa seva hi entraven habitualment La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Ell anava en aquesta línia, però pot ser no era especialment afeccionat a les novel·les històriques. Els tres fills eren estudiosos, però els dos grans, el Domènec i el Cisco, s’aplicaven més a les assignatures tècniques que els podien obrir portes a la indústria tèxtil. El Pere va arrambar-se més temps a l’ambient de l’escola i va tenir un mestratge literari més durable. Tots tres van formar-se als Lluïsos de Sant Andreu de Palomar i gaudien de les representacions teatrals que s’hi feien sovint. La quarta filla, Maria, va morir aviat, als quinze anys, i la petita, Tresa, no comptava gaire encara abans de la guerra, per més que prou va tenir ocasió de fer-se present, després.

En definitiva, l’adquisició de La Cuadra de Malvehí, puc atribuir-li amb prou seguretat, al Pere. La segona edició va ser publicada al 1927, i al 1929 ell ja manifestava interès per la Història de Catalunya. Va enviar-l’hi al Domènec, que aleshores era a l’Àfrica, un programa amb la representació que feren als Lluïsos, de l’obra Sota Terra, d’en Serafí Pitarra, a més de mecanografiar-ne un passatge.

La novel·la històrica La Cuadra de Malvehí, escrita el 1885 en castellà per en Francisco de Paula Capella, gira entorn d’una vella nissaga Malvehí, en un castell o quadra ja desaparegut, segons ell, que va alçar-se prop de Mataró. Els personatges ficticis, però amb parentiu real a l’època (volts de 1460), teixeixen una trama complicada que, partint del fets viscuts per Joan de Serrallonga, passen pel setge de Salzes al Rosselló, i desemboquen en el Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors.

Encara que l’autor es mostra molt respectuós amb l’ordre vigent (dedica la seva obra a una notable senyora), no perd ocasió de criticar amb duresa les circumstàncies que es vivien a Catalunya en els temps narrats, sota el domini del valgut de Felip IV, el nefast comte-duc d’Olivares. I per contraposar-ho, titlla de bandits assassins a la gent d’en Serrallonga i de conduïts per intencions inconfessables als instigadors de la revolta. Però, tot plegat, a més de gaudir-se d’una trama intrigant, pot servir de llibreta amb apunts d’història força interessants.

dilluns, 8 juliol de 2019

Rellegint La Cuadra de Malvehí.

Ja ens ho havia exposat explícitament Walter Scott en les seves noveles històriques de les lluites dinàstiques anglosaxones dels temps del rei Artur.

Francisco de Paula Capella va escriure, l’any 1885, una novel·la històrica en castellà, però amenitzada contínuament amb rondalles populars catalanes, sobre fets dels temps de Felip IV.

A la Cuadra de Malvehí hi confraternitzen també, durant la guerra del Rosselló i la conseqüent dels Segadors, els francesos del cardenal-ministre Richelieu, amb els del conglomerat del comte-duc d’Olivares. Tots guarden les mesures mínimes per a no degollar-se mútuament i tractar de mantenir els privilegis que esperen de la resolució final dels conflictes. I els de la casa, sobretot, juguen una partida d’escacs amb una visió de futur que ningú té decidida ni clara. Només ho marca la pròpia ambició. No cap convicció.

Catalunya ha tingut, en totes les guerres de les que en tinc registre, molts més de dos bàndols. Sota les soles dels dos gegants veïns i barroers, amatents a saltar, trepitjar i esclafar, que sempre han estat disposats a fer mal per tal d’imposar-se, els catalans han hagut de prendre partit per altres opcions que no tenien res a veure amb les dels dos ogres.

Els nostres partits, sembla que ara estan igual. Les nostres institucions son, de nou, la Cuadra de Malvehí, on tothom desconfia de tothom i ningú sap pas a quin amo servirà demà. Des del carrer podem esperar una altra diada, ferms, sí, però els presos, poden seguir esperant?

Podrem seguir esperant nosaltres, mentre el cap d’en Moragues s’asseca en una gàbia penjada al Portal Nou?

 

---