A la pàgina LA SAGRERA ABANS de Joan Pallarès-Personat, en el facebook, s'hi pot veure aquesta fotografia de la casa número 36 del carrer Monlau, a la Sagrera, que fa cantonada amb el carrer Martí Molins. La fotografia la presenta en Juan Martínez. Diu que "Ha de ser del Febrer del 2002 o Septembre del 2003, ara no n'estic segur".
El meu germà Joaquim (1935 - 2016), va enviar-me amb data del 9 de març del 2004, aquestes dues fotos següents, juntament amb d'altres.
 |
 |
 |
 |
La casa evidentment, es la mateixa, amb una mica més d'edat. La persiana de la finestra de dalt i els quatre testos, han desaparegut.
En aquesta casa, com ho escriu el Joaquim, hi varen néixer el nostre germà gran Gregori (1934 - 2010) i ell mateix. Els nostres pares s'hi van instal·lar acabats de casar-se, a primers de 1934 i s'hi van estar fins al desembre del 1937.
 |
| Domènec Plana Castany, 1907 (Sant Andreu de Palomar) - 1975 (Burgos). |
| Maria Pañart Maestro, 1913 (Bordeus, França) - 2007 (Burgos). |
En els baixos de la casa, el pare va obrir-hi una botiga on s'hi va instal·lar el talleret que de fadrí havia tingut a la casa del carrer Jambrina, nombre 4. Allà arreglava màquines de cosir que adquiria de segona mà i les restaurava i deixava com noves. La feina la feia com a complement de la jornada de contramestre que complia al "Fil" (La Tèxtil Martí, Llopart i Trenchs).
 A la Impremta Gòtica, de Sant Andreu, no devien estar gaire avesats a compondre en català, perquè l'hi van haver de fer dues tirades del mateix fullet, amb tipus diferents i aplicació d'accents aleatoris. |  |
| Durant el primer any de casada (1934) la meva mare, Maria Pañart Maestro, va estar inscrita a la companyia d'assegurances de salut "Cataluña S.A.", actualitzant el domicili. |  |
 |
 |
 |
 |
Però hi havia atacs que no podien avisar-se amb prou temps i no hi havia ocasió de refugiar-se. En tals cassos, segons les recomanacions de la Generalitat, les persones es quedaven sota els arcs de portes de parets mestres o com a últim recurs, sota els llits. Però el meu pare va ser del parer d'afrontar les ràtzies aèries des del terrat, protegint-se només per les balustrades, en comptes de exposar-se a un enfonsament de l'edifici que provocaria una lenta agonia entre enderrocs. A la vista directa del avions que sobrevolaven la ciutat, els nens, inconscients de la gravetat, celebraven cada explosió com una festa. "La vita è bella".
El meu pare va ser mobilitzat per l'exèrcit de la Repùblica i el perill constant de les bombes a la ciutat va determinar, amb molt bon criteri, que la dona i els nens se'n anessin cap a la seguretat de la muntanya a Camprodon, al Ripollès, pel gener de 1938.
Un mes més tard, durant un altre bombardeig, una bomba malmesa pel sabotatge d'un àngel "quintacolumnista", dels que n'hi havia a tots dos bàndols, va penetrar amb gran terrabastall per la teulada de la casa 36 del carrer Monlau, No va esclatar, però quedà encastada al sòl de la cuina deixant-la inhabitable, tota ella.
La família s'havia lliurat, per més que al meu pare se l'hi va anar en orris el negoci de les màquines de cosir.
La meva àvia Antolina Maestro Sambía, nascuda al Poble Nou de pares monegressos de Sariñena, va anar fent entrades a la casa mig enrunada, per tal de recuperar els queviures i la roba amb cistells i mocadors de farcell i va fer diversos viatges en tren fins Camprodon, per dur-hi tot el que pogué.
Després de la guerra la família s'instal·là al nombre 171 del Carrer Gran de Sant Andreu.
