1934-1937. La casa del carrer Monlau, 36.

A la pàgina LA SAGRERA ABANS de Joan Pallarès-Personat, en el facebook, s'hi pot veure aquesta fotografia de la casa número 36 del carrer Monlau, a la Sagrera, que fa cantonada amb el carrer Martí Molins. La fotografia la presenta en Juan Martínez. Diu que "Ha de ser del Febrer del 2002 o Septembre del 2003, ara no n'estic segur".

El meu germà Joaquim (1935 - 2016), va enviar-me amb data del 9 de març del 2004, aquestes dues fotos següents, juntament amb d'altres.


La casa evidentment, es la mateixa, amb una mica més d'edat. La persiana de la finestra de dalt i els quatre testos, han desaparegut.

En aquesta casa, com ho escriu el Joaquim, hi varen néixer el nostre germà gran Gregori (1934 - 2010) i ell mateix. Els nostres pares s'hi van instal·lar acabats de casar-se, a primers de 1934 i s'hi van estar fins al desembre del 1937.

Domènec Plana Castany, 1907 (Sant Andreu de Palomar) - 1975 (Burgos).

Maria Pañart Maestro, 1913 (Bordeus, França) - 2007 (Burgos).

En els baixos de la casa, el pare va obrir-hi una botiga on s'hi va instal·lar el talleret que de fadrí havia tingut a la casa del carrer Jambrina, nombre 4. Allà arreglava màquines de cosir que adquiria de segona mà i les restaurava i deixava com noves. La feina la feia com a complement de la jornada de contramestre que complia al "Fil" (La Tèxtil Martí, Llopart i Trenchs).

A la Impremta Gòtica, de Sant Andreu, no devien estar gaire avesats a compondre en català, perquè l'hi van haver de fer dues tirades del mateix fullet, amb tipus diferents i aplicació d'accents aleatoris.

Durant el primer any de casada (1934) la meva mare, Maria Pañart Maestro, va estar inscrita a la companyia d'assegurances de salut "Cataluña S.A.", actualitzant el domicili.

La vida va anar florint i els nois van créixer el que calia. La indústria familiar va ajudar a tot, mentre les circumstàncies ho permeteren. Però la guerra feu acte de presència i amb ella l'aviació feixista. Els bombardejos anaven sent rutina diària, i les baixades de la família al redós dels refugis era cosa que es repetia cada dia i de vegades dos o tres cops cada dia, quan avisaven les sirenes.

Però hi havia atacs que no podien avisar-se amb prou temps i no hi havia ocasió de refugiar-se. En tals cassos, segons les recomanacions de la Generalitat, les persones es quedaven sota els arcs de portes de parets mestres o com a últim recurs, sota els llits. Però el meu pare va ser del parer d'afrontar les ràtzies aèries des del terrat, protegint-se només per les balustrades, en comptes de exposar-se a un enfonsament de l'edifici que provocaria una lenta agonia entre enderrocs. A la vista directa del avions que sobrevolaven la ciutat, els nens, inconscients de la gravetat, celebraven cada explosió com una festa. "La vita è bella".

El meu pare va ser mobilitzat per l'exèrcit de la Repùblica i el perill constant de les bombes a la ciutat va determinar, amb molt bon criteri, que la dona i els nens se'n anessin cap a la seguretat de la muntanya a Camprodon, al Ripollès, pel gener de 1938.

Un mes més tard, durant un altre bombardeig, una bomba malmesa pel sabotatge d'un àngel "quintacolumnista", dels que n'hi havia a tots dos bàndols, va penetrar amb gran terrabastall per la teulada de la casa 36 del carrer Monlau, No va esclatar, però quedà encastada al sòl de la cuina deixant-la inhabitable, tota ella.

La família s'havia lliurat, per més que al meu pare se l'hi va anar en orris el negoci de les màquines de cosir.

La meva àvia Antolina Maestro Sambía, nascuda al Poble Nou de pares monegressos de Sariñena, va anar fent entrades a la casa mig enrunada, per tal de recuperar els queviures i la roba amb cistells i mocadors de farcell i va fer diversos viatges en tren fins Camprodon, per dur-hi tot el que pogué.

Després de la guerra la família s'instal·là al nombre 171 del Carrer Gran de Sant Andreu.

---

2020.- És una pedregada seca, aquesta.

23 març a les 18:57
 

El confinament és una ocasió per meditar amb calma, si no es porten posats els esclops de sanitari, que no donen repòs. Quan hàgim passat el mal glop i totes les seves conseqüències, que potser trigarem, serà el temps de parar-nos a valorar quin preu hi cap pagar pel mal costum que hem adquirit de fer viatges estrambòtics i sense necessitat. Ves si en fan el pes les pestes, l’anar i venir de punta a punta, transportant malures, cremant l’aire i embrutant el món.

Quan el meu pare tenia ja cinquanta anys, una vegada va tenir la fal•lera de fugir de la misèria de la postguerra i anar-se’n al Brasil a fer fortuna. S’hi havia d’anar en barco, és clar. Aleshores els avions eren de guerra o bé pels potentats. Per la promesa de viure calia fugir. Però els preus de les coses no estaven per aquestes aventures i el pare s’hi va repensar. En aquella època van ser molts els que van travessar el “toll”. No era cap broma. Els viatges eren definitius gairebé sempre. Qui se’n anava ja no solia tornar. L’emigració era per a tota la vida. Era canviar de món per a quedar-s’hi. Així ho van viure dos oncles i més gent de l’entorn dels meus tretze anys. Jo vaig estar a punt de que m’embarquessin, el mateix que abans m’havien ficat en un tren quan encara no podia decidir pas. La postguerra va ser complicada. Terrible. Potser ara n’haurem de viure una altra. Però no vull passar davant del temps.

Ara plou fort! És una pedregada seca, aquesta, per més que sense soroll. De les que fan mal, al camp i a la gent.

En una de semblant, però més passatgera aquella, jo amb cinc anys, anava embolcallat en una jupa del meu pare, a coll i be d’ell, travessant camps a corre-cuita, per tal d’arribar al refugi de l’estació de tren del poble i lliurar-nos del diluvi: Trespaderne. Mai no n’oblidaré el nom. –No vull tornar-hi més a n'aquest poble, hi plou massa-. No va agradar-me gens allò, per més que tot el dematí havia fet un sol joiós, la primavera floria i les costelles a la brasa amb allioli havien estat la benedicció del mestre de cuina rupestre.

No s’assembla pas en re, aquesta situació d’avui amb aquella del meu record infantívol, però és que potser em sento igual de desvalgut que aleshores. Les tempestes, amb soroll o sense, amb aigua o sol, fan por, esveren. I aquesta, silenciosa, invisible i estesa per tot, que no l’hem sentit arribar sinó que ha sorgit del no re, em te acollonit. Ens hi té a tots, és clar.

Com aquella dels meus cinc anys n’he vist d’altres, poques, però voldria arribar a veure’n més, assegurat, sempre des del refugi de l’estació de Trespaderne, amb la pedregada petant als vidres, però per fora.

Malgrat tot, aquesta no té traça de voler parar, ara. I és la més malèvola que se m’ha presentat en la meva vida, i sense refugi.

I ara, on t’és el Joaquim?

https://www.facebook.com/pere.panyart

---

1930. El fogonet Radius.

Durant la seva mili al Marroc, als anys 1929 i 30, el Domènec Plana Castany es va modernitzar en la qüestió culinària i va fer-se amb un fogonet de petroli. Aquest artefacte va resultar-li molt útil per a enllestir petites menges que no requerien dedicar-hi gaire temps de cuina, com en gairebé tots els reforços alimentaris dels esmorzars i berenars.

En el viatge en vaixell que feu un cop acabat el servei, en el retorn de Ceuta a Barcelona, va recopilar una masita extra gràcies al fogonet i la llauna de petroli, juntament amb una paelleta, una garrafeta d’oli i l’acopi d’ous i penques de cansalada que ell i un company havien previst abans de sortir del port. La ferum dels fregits que s’escampava per la coberta va atreure una corrua de llicenciats famolencs que no va parar fins que les existències d’ous i porc van esgotar-se. El xusco se l’aportava cadascú.

Un cop desembarcat a Barcelona, al Domènec li ballà pel cap la idea de posar una botiga d’ous ferrats i cansalada fregida a Sant Andreu, dotada de molts fogonets Radius, però de seguida el van readmetre a El Fil i ja no va madurar més el projecte.

La Tèxtil Martí, Llopart i Trenchs, popularment coneguda com El Fil.

A casa, però, encara vint anys més tard, recordo haver vist utilitzar el Radius en molts moments de necessitat energètica. En el camp també, en alguna excursió concorreguda, fou motiu d’admiració.

---

Can Mestres o "Algodonera Canals"

A la pàgina LA SAGRERA ABANS de Joan Pallarès-Personat, en el facebook, s'hi pot gaudir d'aquesta foto feta per l'avi de la Olga Venbell a l'any 1942,

Cantonada de Can Mestres, des del carrer Pacífic.

---

1944-2019: La meva llengua.

Jo he parlat sempre en català. Però no l’estàndard, ni el d’en Fabra ni el del carrer. De quin carrer?

Jo vaig néixer al Solsonès, concretament a Sant Llorenç de Morunys. Però no vaig arribar a copsar la llengua característica de la Vall de Lord. Quan tot justet comptava amb dos anys i mig, em van desarrelar. La família va aixecar el vol de l’emigració i va instal·lar-se a Burgos, on havien encarregat al meu pare de muntar-hi una nova fàbrica de teixits.

Vaig fer sempre més dues vides paral·leles: la de casa i la del carrer. Amb els meus nous companys vaig aprendre naturalment el castellà. Però, en família, sempre varem seguir vivint en català, per més que no a Catalunya.

La nostra parla catalana va ser, sempre, la parla del meu pare. Ell havia nascut i s’havia criat a Sant Andreu de Palomar. Parlava bé i escrivia de forma prou acceptable. La meva mare era filla d’immigrants aragonesos, nascuda a Bordeus i criada a La Sagrera des de petita. Parlava normalment en català però la seva escriptura mai no va ser massa fluïda.

La parla del meu pare va ser, doncs, l’escola dels meus dos germans grans i la meva. I l’aula, una casa de Burgos, tancada a l’influencia externa. A fora imperava una altra escola molt diferent. Un altre univers.

El català que jo vaig aprendre es va quedar clos en un ambient que anà quedant relicte. No va ser influenciat per les diferents “escoles” que haurien pogut interactuar a Catalunya, depenent de la naturalesa i la diferent formació de cada veí.

Vaig aprendre, així, el català de Sant Andreu de Palomar dels anys trenta i quaranta, amb l’enriquiment salpebrat d’algunes paraules i expressions que els meus germans havien salvat del seu pas pel Solsonès.

Però sempre m’he trobat a faltar els necessaris coneixements de la geografia pròpia que llevat d’alguns pocs llibres, fins a l’aparició d’Internet no he pogut incorporar, més que minsament.

Alguns amics “catalans de Burgos”, dels que havien recalat aquí durant la primera postguerra, quan ho va fer el meu pare, van tenir ocasió de retornar. El meu pare va prendre’s molt seriosament la seva feina i s’hi va morir “al peu del teler” l’any 1975, nou mesos abans que el dictador. Jo ja m`havia casat i les arrels no van ser trasplantables.

I això és el que puc oferir.

---

1927. La Cuadra de Malvehí

diumenge, 30 juny de 2019

1927. La Cuadra de Malvehí

Del meu oncle Pere Plana Castany.

El llibre era a l’armari llibreter de casa, i el recordo des de sempre, quan el meu pare va encarregar-me de fer-ne un inventari de tots els que hi havia. Vaig emplenar un cartipàs, o una llibreta amb la imatge de la puríssima a la portada, que m’havien donat al col·legi quan tenia uns dotze anys, per ser un bon minyó aplicat en l’assignatura de religió. Hores d’ara no sé pas on para, i és una llàstima, doncs hi tenia enregistrats més d’un centenar de llibres. “La Cuadra de Malvehí” portava el nombre 68 enganxat al llom amb paper engomat.

No puc pas saber qui va comprar aquell llibre, però sempre l’hi havia atribuït al meu pare.

El meu avi patern era poeta. És a dir, molt lector de poesia popular i componedor de versos propis. A casa seva hi entraven habitualment La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa. Ell anava en aquesta línia, però pot ser no era especialment afeccionat a les novel·les històriques. Els tres fills eren estudiosos, però els dos grans, el Domènec i el Cisco, s’aplicaven més a les assignatures tècniques que els podien obrir portes a la indústria tèxtil. El Pere va arrambar-se més temps a l’ambient de l’escola i va tenir un mestratge literari més durable. Tots tres van formar-se als Lluïsos de Sant Andreu de Palomar i gaudien de les representacions teatrals que s’hi feien sovint. La quarta filla, Maria, va morir aviat, als quinze anys, i la petita, Tresa, no comptava gaire encara abans de la guerra, per més que prou va tenir ocasió de fer-se present, després.

En definitiva, l’adquisició de La Cuadra de Malvehí, puc atribuir-li amb prou seguretat, al Pere. La segona edició va ser publicada al 1927, i al 1929 ell ja manifestava interès per la Història de Catalunya. Va enviar-l’hi al Domènec, que aleshores era a l’Àfrica, un programa amb la representació que feren als Lluïsos, de l’obra Sota Terra, d’en Serafí Pitarra, a més de mecanografiar-ne un passatge.

La novel·la històrica La Cuadra de Malvehí, escrita el 1885 en castellà per en Francisco de Paula Capella, gira entorn d’una vella nissaga Malvehí, en un castell o quadra ja desaparegut, segons ell, que va alçar-se prop de Mataró. Els personatges ficticis, però amb parentiu real a l’època (volts de 1460), teixeixen una trama complicada que, partint del fets viscuts per Joan de Serrallonga, passen pel setge de Salzes al Rosselló, i desemboquen en el Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors.

Encara que l’autor es mostra molt respectuós amb l’ordre vigent (dedica la seva obra a una notable senyora), no perd ocasió de criticar amb duresa les circumstàncies que es vivien a Catalunya en els temps narrats, sota el domini del valgut de Felip IV, el nefast comte-duc d’Olivares. I per contraposar-ho, titlla de bandits assassins a la gent d’en Serrallonga i de conduïts per intencions inconfessables als instigadors de la revolta. Però, tot plegat, a més de gaudir-se d’una trama intrigant, pot servir de llibreta amb apunts d’història força interessants.

dilluns, 8 juliol de 2019

Rellegint La Cuadra de Malvehí.

Ja ens ho havia exposat explícitament Walter Scott en les seves noveles històriques de les lluites dinàstiques anglosaxones dels temps del rei Artur.

Francisco de Paula Capella va escriure, l’any 1885, una novel·la històrica en castellà, però amenitzada contínuament amb rondalles populars catalanes, sobre fets dels temps de Felip IV.

A la Cuadra de Malvehí hi confraternitzen també, durant la guerra del Rosselló i la conseqüent dels Segadors, els francesos del cardenal-ministre Richelieu, amb els del conglomerat del comte-duc d’Olivares. Tots guarden les mesures mínimes per a no degollar-se mútuament i tractar de mantenir els privilegis que esperen de la resolució final dels conflictes. I els de la casa, sobretot, juguen una partida d’escacs amb una visió de futur que ningú té decidida ni clara. Només ho marca la pròpia ambició. No cap convicció.

Catalunya ha tingut, en totes les guerres de les que en tinc registre, molts més de dos bàndols. Sota les soles dels dos gegants veïns i barroers, amatents a saltar, trepitjar i esclafar, que sempre han estat disposats a fer mal per tal d’imposar-se, els catalans han hagut de prendre partit per altres opcions que no tenien res a veure amb les dels dos ogres.

Els nostres partits, sembla que ara estan igual. Les nostres institucions son, de nou, la Cuadra de Malvehí, on tothom desconfia de tothom i ningú sap pas a quin amo servirà demà. Des del carrer podem esperar una altra diada, ferms, sí, però els presos, poden seguir esperant?

Podrem seguir esperant nosaltres, mentre el cap d’en Moragues s’asseca en una gàbia penjada al Portal Nou?

 

---

Des de que hi ha papers a casa

La meva documentació.

Es tracta principalment de papers de totes les branques que conflueixen en la família PLANA–PAÑART (i Panyart) de la que en soc l’únic sobrevivent, llevat dels meus dos fills i els meus nebots.

La documentació que he anat arreplegant, fou heretada del meu pare, la major part, i transmesa originàriament del meu avi patern. Després s’hi va anar ajuntant la provinent de la meva branca materna i a tot, he anat agregant-hi la meva pròpia producció.

La composició d’aquest arxiu és, essencialment, de correspondència familiar i fotografies. Hi ha també documents tals com partides de naixement, matrimoni i defunció, recordatoris d’actes diversos, amb altres d’oficials i publicacions com fullets o revistes i retalls de diari que s’havien adjuntat coetàniament a la correspondència. Interessen algunes anotacions tècniques tèxtils, elaborades pel Domènec Plana, el meu pare, classificades o trobades sovint entre pàgines de llibres del ram i alguns expedients recuperats de la fàbrica quan va plegar.

Està complementada amb anotacions diverses de fets esdevinguts, amb caràcter de diari per varies persones, i sobretot, la recopilació de dades genealògiques, que apleguen prop d’un miler de persones associades, i mig miler de persones amb referències obtingudes en diferents viatges de recerca a arxius parroquials, totes gestionades amb el programa informàtic ‘Sistema General de Documentació Familiar - GDS’.

Èpoques que interessen.

Les èpoques que comprèn la documentació, van des de finals del segle XIX i arriben a l’actualitat. És doncs, un seguiment de la història familiar precedent, i meva personal.

La densitat dels diferents núvols de dades és molt variable. Pel mateix fet de tractar-se sobre tot de correspondència, les èpoques d’una certa estabilitat en l’assentament familiar son àgrafes, o gairebé no n’hi ha de correspondència. Només quan augmenta la distància geogràfica entre els membres, augmenta paral·lelament la comunicació escrita.

(El gràfic és del 14 de setembre del 2015, amb una mostra inventariada d’uns 3.400 documents).

Algunes de les èpoques amb documentació notable, son:

• Rastres de l’establiment de la branca Pañart a França (1907-1918).
• El servei militar a l’Àfrica (1929-30) del meu pare Domènec Plana Castany.
• La guerra (1936-39); correspondència de l’oncle Pere Plana Castany (front de l’Aragó) amb l’Avi Miquel Plana Balanyà (Barcelona), del Domènec (a diferents fronts), i l’oncle Francesc Plana Castany (fronts d’Osca). També de l’estada a Camprodon (1938) de la mare, Maria Pañart Maestro. Un cop acabada la guerra, la quantitat de documentació baixa durant un parell d’anys.
• L’assentament i permanència a Sant Llorenç de Morunys (1940-1947).
• La instal·lació d’una fàbrica tèxtil d’uns cent treballadors a Burgos (1947-1949) per part del Domènec Plana Castany.

Després, els pics quantitatius es relacionen amb esdeveniments familiars d’allunyament temporal d’algun membre, i amb les dates dels naixements i la mort d’altres.

L’inventari es troba en fase de realització, en un estadi aproximat d’un quaranta per cent d’acabament. La proporció del repartiment temporal dels documents és, hores d’ara, prou orientatiu:

Documents per Períodes (Recompte a data gairebé actual)
Períodes	Nombre de documents	Des de	Fins a
Segle XVII	2
Segle XVIII	3
Primer terç del Segle XIX	1
Segle XIX. Primera, segona i tercera guerres carlines	6
Últim quart del Segle XIX	24
Joventut dels avis	38	1901	1914
Primera guerra mundial	16	1914	1918
Joventut dels pares	86	1918	1928
Estada a l'Àfrica del Domènec Plana Castany. Fi de la dictadura de P. de R.	245	1929	1930
República, abans de la Guerra	125	1931	1936
Guerra Civil i immediat	346	1936	1939
L’estraperlo. Barcelona i Sant Llorenç de Morunys. Naixement d’en Pere Plana Panyart, (‘P3’).	264	1939	1944
Sant Llorenç de Morunys i Burgos	270	1945	1947
Burgos. Engegada de la Fàbrica	166	1948	1950
Burgos. Primera consciència d'en ‘P3’	271	1951	1955
Burgos	129	1956	1958
Burgos, P3 a Córdoba	228	1958	1963
Burgos, P3 a Terrassa	27	1963	1964
Burgos	187	1964	1968
Burgos, P3 a Madrid	180	1968	1971
Burgos, fins a la mort d'en Domènec Plana Castany	188	1972	1975
P3 a Lugo	429	1975	1986
P3 a León, Miranda de Ebro, Burgos	87	1986	1988
Burgos, fins a la mort de l'Adolfo Plana	466	1988	2002
Burgos, fins a la mort de na Maria Pañart	144	2002	2007
Burgos, fins a la mort d'en Gregori Plana	43	2007	2010
Burgos, fins a la mort d'en Joaquim Plana	67	2010	2016
Burgos, fins a l'actualitat	4	2016	2019

Naturalment, la documentació que pot tenir un interès més general, és la més antiga i pot arribar fins a l'any 1975. Després ja no pot tenir més atractiu que per un coneixement particular i contemporani.

 

Projectes

L’activitat actual en el meu arxiu documental, passa per prosseguir amb les tasques d’inventari i escanejat d’imatges, associant-ho a una base de dades, ja bastant avançada, que avui supera els sis mil registres.

S’ha de materialitzar aquesta base de dades en la elaboració d’un índex que pugui servir per a conèixer-ne públicament el seu contingut, amb estadístiques diverses.

Seguidament caldria anar a la publicació d’extractes dels capítols formats per la documentació que considero més important, en aquest mateix ordre:

1. Genealogia, des del S. XVIII.
2. 1936-1939. Precedents i guerra civil.
3. 1940-1947. Estança a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).
4. 1947-1975. Establiment a Burgos, de vàries fàbriques tèxtils.

La guerra (1936-39); correspondència de l’oncle Pere Plana Castany (principalment).

La història postal de la guerra del Pere és la part monotemàtica potser més important de l’arxiu.

El meu avi, en Miquel Plana Balanyà, durant l'absència del seu fill arrencat de casa per la guerra, va anar guardant amb cura les notificacions que des del front li arribaven. Simultàniament o més tard, possiblement després de mort, va ordenar-les i les va numerar.
L'avi va morir a l'any 1953.

Hi ha unes cent-trenta-cinc targetes i cartes. Estic realitzant un blob que conté les imatges de tota aquesta correspondència, més els mecanoscrits dels textos.

El meu pare, en Domènec Plana Castany, va mantenir guardat aquest arxiu i molts altres papers, que son tota la història familiar. Ell va anar-se'n el 1975.

Els papers encara es mantenen. Jo hi soc.

Hores d'ara, la meva preocupació és sobre tot, trobar un lloc adient on puguin ser arxivats i consultats lliurement, abans no es perdin.

Pere Plana Panyart

---

1922. El Pont del Treball.

Cap el 1922, i ja des d’abans, el meu avi matern Joaquín, que era aragonès de Monsó, va estar desbastant i remenant prous carreus dels que s’amuntegaven prop de la traça on s’estava aixecant la nova obra del PONT DEL TREBALL.

El fill gran del meu avi, també Joaquín, amb quinze anys, també hi treballava portant sobre el cap, fent equilibris, barrals de fusta plens d’aigua sobre d’un coixinet de corona, per a desassedegar a la gent que treballava al bat del sol.

Abans ja devia d’existir algun pont més modest que salvés el tàlveg que hi havia per on va assentar-se la via del tren que separava els pobles de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals i que, en augmentar el nombre de vies, obligà els tècnics a fer-hi un viaducte més llarg.

No en sé res del nom d’aquell pont primer. Però segur que aleshores a cap polític se l’hi havia acudit, encara, d’adjectivar-lo de Treball Digne. Era un temps (com potser el d’ara) en que tenir feina, només, ja era prou. Avui el pont, ja ha perdut el nom, l’adjectiu i la funció.

La construcció del pont degué durar anys, d’abans i desprès, però a casa es recordava perquè va ser la primera feina que el Joaquín tingué a Barcelona un cop que se l’hi acabés sobtadament i obligat un període benestant d’emigració a França.

A la família es va recordar també la calor d’aquell mes d’agost.

La franel·la del Joaquín.

El passaport de l'àvia Antolina Maestro

Comentari al Facebook:

Maria Josep Castany Fàbregas: El recordo be. Va tenir molts noms: Pont Nou del Ferrocarril, pont de la Sagrera, Pont de Cantàbria...hi passava per anar a la Sagrera i travessava el carrer on vivien els gitanos. Tenia una amiga que vivia al carrer Cantàbria i anava sovint a casa seva, al cinema i a una autoescola per treure'ns el carnet de conduir.

---