dimecres, 16 de novembre del 2011

Enyors de mai no res.

Quan hom ha crescut lluny de la terra que li va donar l'origen a ell i a tots els seus, la vida s'orienta principalment a reconstruir tot allò que s'ha perdut, que s'ha quedat enrere sense entendre-ho, i es vol capir tot, engruna a engruna, destriant-les de la memòria pròpia i dels progenitors que la han retingut i ens l'han tramesa en comentaris escadussers, en dites i frases, ja oblidades passat el temps, però que suren tard o d'hora sobre el mar de la pèrdua, en cada cop de vent que es rep des dels llunyans racons vius que encara existeixen. I així, pot ser, els records s'han fet més sòlids encara que si haguéssim estat vivint allà on ens corresponia de viure. I la vida passada és només una mar inacabable i llisa, amb poques illes amables però estranyes, que ens distància de la terra ferma que enyorem.
Els nostres, gent que ha marcat amb noms propis els punts de referència de la costa originaria, es mantenen en la memòria, ben definits, com a únics fars ja invisibles en el desert d'aigua. Son encara els únics focus veritables als que s'ha de retornar. Però qui sap com seran ara ja, vells com jo, bategats pels vents que els hagi correspost sofrir?.