dijous, 13 d’agost del 2009

Pinta el teu carro... i engega




Jo vaig néixer sota un estel errant. Fou el tretze d'agost, quan encara rajaven els Persèids. Ja no duc el compte de les vegades que he carregat els mobles al carro. Quan era jove volia descobrir el mon. No volia pas aturar-me en un racó des del que no es veiessin més camins, o no s’albirés una plana extensa on se’n poguessin obrir de nous. L’any 1969 va ésser ple. D’aventures, de vida, de mon obert.
Tots els camins eren verges. “Paint your wagon”. Pinta el teu carro... i engega. Va ésser una pel·lícula, bona, no una més, de l’any 1969. Varen traduir el títol per “La leyenda de la ciudad sin nombre”. També li anava bé. Era una pel·lícula sobre el descobriment del mon; del mon que jo mateix estava descobrint en aquells anys, i en portava pocs ficat a n’aquella fal·lera. Jo també, com a la pel·lícula, hi fixava les normes que havien de regir la meva vida en aquell mon que jo il·luminava de nou, basant-me en la inexistència prèvia de normes; partint d’una anarquia absoluta. Aquella pel·lícula estrambòtica, surrealista, era tant natural al meu enteniment que podia traçar-me el camí que jo pretenia fer. També jo, com Ben a la pel·lícula, estava temptat d’arranjar el carro per fugir de les ciutats embrutades, embrutides i corruptes, i descobrir terreny verge, fundar un altre mon. I vaig fer-ho, pocs anys després, quan al meu pare, el mateix que a la ciutat sense nom, se li va ensorrar el seu mon, la seva fundació de vint i vuit anys d’empènyer, minada en el subsòl. Vaig pintar el meu carro; varen enfilar's-hi la dona i els nans, i vam començar la nova descoberta.

Ja m’han jubilat, però encara no he arribat a l’horitzó de la meva descoberta. A cada volta, vatua l'olla!, se'n veu un altre de llunyà. I procuro sempre de dur a l’equipatge la llista dels meus avantpassats, perquè ja gairebé no recordo el nom del meu poble i el de la meva casa.